El cos i l’arrel de l''homo poeticus'

"Qui no es mulla no fa bulla, diu en Pau al conco Antoni. En Pau fa bulla i es mulla"

Amb aquestes paraules començava Antoni Artigues el pròleg del meu primer llibre, 'Quan salives '. Aleshores jo tenia 20 anys grenyals i molta gana del món. El conco feia bulla i e s mullava, i tant si es mullava, sempre, per tot el que és just i per la joventut. Feia poc que na Glòria Julià i jo el tractàvem de conco perquè fins a la universitat no el vàrem topar. No és que el tinguéssim com a mestre cap dels dos –ni a Història ni a Filologia Catalana , però era a les gresques, a les revolucions, a l’ànima viva que es desperta de tant en tant a la universitat. Segurament, molts dels seus alumnes són molt més 'humans' ara que abans de conèixer una persona amb tanta energia i empenta. Un dels seus principals mèrits ha estat engrescar cadascú amb les seves potencialitats. Després d'animar-te, t'embullava la troca: als glosadors els instava a fer dècimes sense rima i als poetes joves a fer sonets.

D'ell hem après que la poesia és passió, no tan sols un text o un pensament, és una forma de vida. Això s'ha vist durant més de 25 anys en els muntatges de Magisteri Teatre, sempre a partir de textos poètics. També amb la pàgina web magpoesia.mallorcaweb.com, on hom pot trobar el compendi més colossal, l'antologia poètica més gran que hi ha en català a les xarxes. Un banc de dades d'on pots poar poemes de gairebé tots els poetes catalans. El millor de la pàgina és que es tracta d'una tria molt personal de poemes que, en moltes ocasions, no són els poemes famosos de l'autor, cosa que fa que molts usuaris s'eduquin poèticament a partir de la seva visió de la poesia.

El jove, el que mai no torna gran, el que envalenteix, el que toca la xeremia, el que ensenya, el que mostra, el que a l'estiu fa estiu. I des de Portopetro llegeix tot Friedrich Nietzsche i tot Miquel Bauçà per poder comparar-ne els pensaments. Poesia i persona compromesa amb el país, el català –no amb l'estranger aquest que ens governa–, amb la mosca de Joan Brossa i amb la magnòlia de Palau i Fabre al campus de la UIB –també fou ell que ens portà a can Palau i Fabre a conèixer-lo i a conversar sobre Maria-Mercè Marçal i Rosselló-Pòrcel. Compromès amb una educació real, amb una pedagogia de la llibertat davant la crueltat i la imposició constant que veim. Combatiu sempre, i sempre deixant petjada, des del tàndem amb Biel Majoral fins a la nova fornada de glosadors i poetes que aquests dies treuen l'ala. Fent posar vermell José Ramón Bauzá amb una glosa a la fira de ses Salines o defensant a ultrança la llibertat d'expressió.

El mestre de mestres ens ha ensenyat molt i no podrem estar mai prou agraïts per tot l'escalf que ens ha donat –molts cops d'una manera tan subtil que no te n'adones fins que et manca, llavors repasses correus en què et diu “ aquest conco saps que en passa, de gust, de veure aquests nebodets 'homo poeticus' (la superació de l''homo sapiens')” . Direm “passió, passió, passió” amb les coses que un fa, que un crea. I ens vindrà Antoni Artigues al cap, segur. Per a ell, amb ell i en ell continuarem creant, intentant fer surar aquesta cultura trontollant. Ha deixat bona llavor i els brins creixent esponerosos. Porrassa, albó, caramuixa... i verdor.

EDICIÓ PAPER 23/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF