MÚSICA

L’argot de la passió entre Ivette Nadal i Pascal Comelade

Comparteixen l’espectacle i disc ‘Arquitectura primera’

Entre Ivette Nadal i Pascal Comelade flueix una passió discreta, d’aquelles que no necessiten focs d’artifici per afirmar-se. Només cal escoltar la cançó Farem un foc per adonar-se de la complicitat que hi ha entre els dos, a partir de la qual han bastit l’espectacle Arquitectura primera que estrenaran al Teatre Auditori de Granollers el 19 d’octubre. “Vull tancar una etapa de deu anys, des que vaig editar el primer disc, lligada al pop, el rock i el folk. I ho vull fer de la manera més elegant”, explica la cantant i poeta de Granollers, que ha obert el seu cançoner a Comelade. Plegats, i amb la col·laboració essencial de Caïm Riba (guitarra), Lluís Riera (baix) i Santi Carcasona (bateria), han construït un repertori que beu de la discografia de Nadal però que també inclou novetats i un parell de versions de PJ Harvey i els Rolling Stones amb lletra en català d’Enric Casasses.

“La Ivette va venir a Ceret fa un any i mig i em va deixar molt material: cançons, lletres, poemes... Vaig estar buscant punts de connexió perquè tot plegat fos coherent, i mirant d’entendre el sentit de cada cançó”, recorda Comelade, que sobretot llegint va descobrir un món amb “una part molt negra”, una arquitectura creativa lligada, segons ells, al folk minimalista de Laura Nyro i Nick Drake. “En el concert cadascú construeix la seva part per aixecar l’edifici, que és el món de la Ivette”, diu Comelade. Ell hi contribueix sobretot amb el piano de cua, “i no amb el pianet”, una decisió que reforça l’elegància.

És una elegància evident en el single Arquitectura primera, queinclou peces com Farem un foc i No sé on, una reinterpretació del Love too soon del disc L’argot du bruit de PJ Harvey i Comelade, que té una nova vida amb la lletra que ha escrit Casasses, que també hi posa el seu segell poètic a Com passa el plor, una sentida versió, no inclosa al disc, d’ As tears go by, dels Rolling Stones. “La PJ Harvey sempre m’ha interessat, i els Stones són un referent compartit. Per això diem que entre nosaltres hi ha una simbiosi intergeneracional”, explica Nadal.

L’última cançó d’amor

Diu Ivette Nadal que les versions les canta “intentant ser més radical i elegant”. Sonen menys estripades. “Les he volgut gaudir més, o no patir-les tant”, diu. És el que també passa a Farem un foc, una delícia que més que tancar una porta sembla que vulgui obrir-la. “Fa deu anys que intentava fer una cançó per a una persona concreta, i crec que és aquesta. No sé si serà l’última cançó d’amor que faré, però sí que tanca una etapa de deu anys i quatre discos. És una cançó d’amor en què no he patit, i ens ho passem molt bé tocant-la. Potser sí que té un punt més alegre”, admet Nadal, il·luminant la part fosca que havia identificat Comelade.

Ella vol ser “lliure i underground” com ho era quan va començar, lluny de les servituds d’un sector musical que no l’interessa. Comelade, sempre lliure, és un bon mirall, un supervivent sempre en moviment i fidel a la noblesa de conceptes com l’autoproducció i l’autogestió. “Mai de la vida he somiat a ser un funcionari de la cultura, mai”, diu.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF