Un passeig per la Roma mexicana amb Cuarón

Ciutat De MèxicHi ha un personatge clau a la pel·lícula Roma que no apareix als crèdits i que surt en pantalla només un moment. Sobretot el sentim, però no el veiem. Tot i això, deixa una profunda empremta emocional al film. Es tracta d’un venedor de moniatos, un personatge de la nombrosa comunitat de venedors ambulants de Ciutat de Mèxic. D’ell només en sentim la crida distintiva en diverses ocasions al llarg de la pel·lícula: un xiulet de vapor que emet un so agut que s’esvaeix, a poc a poc, tant en to com en volum. És potser un dels sons més tristos que he sentit mai; evoca l’anhel i la pena, les oportunitats desaprofitades, l’amor perdut.

“Sempre hi ha un sentiment de solitud que acompanya aquest xiulet”, diu Alfonso Cuarón, que ha escrit i dirigit la pel·lícula, aclamada per la crítica. Cuarón, de 57 anys, és amb mi en una furgoneta aturada enmig del trànsit de Ciutat de Mèxic. El director, que ara viu a Londres, ha tornat a la capital mexicana per fer un breu viatge promocional del seu film, que ja sona com un dels preferits als Oscars. Em dedica una hora per parlar de Roma i m’ensenya la colònia on va créixer, també anomenada la Roma. A la pel·lícula, el venedor de moniatos té companyia: l’escombriaire que toca la campana, l’esmolet que fa sonar una flauta, el venedor de mel que brama com qui crida un gos perdut. Aquestes crides són part del caòtic paisatge auditiu de Ciutat de Mèxic, tan coneguts entre els residents actuals com ho van ser als anys 70, l’època en què transcorren els fets retratats a Roma.

La pel·lícula, basada en la infantesa de Cuarón, aborda la relació entre una treballadora domèstica i els seus amos, una família mexicana de classe mitjana que es desintegra. Però el film també tracta d’un lloc, la mateixa Ciutat de Mèxic, en un moment convuls de la seva història moderna. Roma desencadena debats al voltant del classisme, de les diferències entre grups racials i les aspiracions d’un país en vies de desenvolupament. Gran part del film va ser gravat en interiors, però fins i tot quan la càmera és dins de la casa els sons de la ciutat la segueixen. Durant algunes de les escenes més silencioses, el brogit distant del trànsi i dels clàxons, els lladrucs dels gossos i la remor dels venedors del carrer aconsegueixen entrar-hi, com si volguessin recordar-nos que aquesta enorme ciutat, un monstre en creixement, assetja des de l’altra banda de la porta. Com si volgués recordar-nos, també, que és un personatge que, per mèrit propi, exigeix respecte. Li exposo aquesta idea a Cuarón per comprovar si la vaig entendre bé. “Aquesta era la intenció. Totes les ciutats tenen el seu propi paisatge sonor”, diu el cineasta. Tot i que la pel·lícula té la família al centre de la història, comenta el director, tracta també del context social més ampli. “El punt de partida eren les ferides personals, les familiars, però també altres ferides que vaig compartir col·lectivament amb tot el país i, potser, amb la humanitat -explica-. La presència de la ciutat és fonamental”.

El conductor de la furgoneta s’endinsa a la colònia Roma. Dins de la bombolla del vehicle, l’estrèpit de la ciutat sona com un murmuri llunyà. “Quina colònia més bonica”, diu Cuarón, i assenyala un conjunt d’edificis amb tocs d’ art noveau i art déco. “Fixa’t només en l’arquitectura. Hi ha zones amb arbres. Aquí, a Ciutat de Mèxic!”, exclama.La colònia es va desenvolupar en gran part a principis del segle XX i va ser pensada per a l’elit de la ciutat. Hi havia enormes mansions en passejos plens d’arbres, i es van crear places frondoses i parcs per emular l’estil de les capitals de l’Europa occidental. La popularitat de la zona entre els més adinerats va començar a desaparèixer cap a mitjans del segle XX, quan molts residents es van traslladar lluny del centre de la ciutat o a barris perifèrics. Els va substituir el veïnat la classe mitjana, segons comenta Enrique Krauze, historiador i escriptor. “El 1970 i el 1971, els anys que Cuarón recrea a Roma, el veïnat era un laboratori de coexistència real, no idealitzada, amb les seves escoles de prestigi, els seus cabarets i els seus prostíbuls”, escriu Krauze en un article sobre la rellevància social i cultural de la Roma publicat al New York Times.

Un vèrtex de la classe burgesa

Cuarón vivia en un carrer de la zona coneguda com a Roma Sud. Quan era petit, la Roma Sud era menys pròspera i més desgastada que l’altra meitat de la colònia, la Roma Nord. La gent menyspreava la primera zona, que anomenava “la ronya”. Li dic al cineasta que jo vivia a Roma Nord. “El millor lloc”, diu, potser amb un toc irònic. La Roma es va veure molt afectada pel terratrèmol del 1985, que va accelerar la sortida de la gent adinerada i la desintegració del veïnatge. Malgrat tot, durant l’última dècada la zona s’ha recuperat i s’ha convertit, una vegada més, en un vèrtex de la classe burgesa i en un lloc de moda, amb una vida social en auge i cafeteries, galeries d’art, boutiques, restaurants i bars.

Amb aquest renaixement, les fronteres que distingien la Roma Nord de la Roma Sud s’han desdibuixat, si bé no del tot. “Crec que la Roma Sud encara és més atrevida”, diu Cuarón, que afegeix que encara compta amb molts negocis familiars i tallers d’oficis. Aparquem a poques passes de l’avinguda Insurgentes, una gran via pública que separa la Roma Sud de la Condesa, la colònia veïna. Les portes de la furgoneta s’obren i topem amb un caòtic paisatge auditiu de venedors ambulants i trànsit. Caminem per la vorera, plena de comerciants que venen fundes de mòbils i joieria barata, com també llaminadures i ulleres de sol, serveis de manicura i d’enllustrar sabates. Cuarón s’atura a la intersecció de les avingudes Insurgentes i Baja California, on conflueixen rius de vianants, vehicles particulars, transports públics i venedors de carrer. Una rèplica d’aquesta intersecció apareix a la pel·lícula quan el personatge principal, la Cleo, corre darrere els nens.

La intersecció és més tranquil·la i ordenada, a la pantalla, perquè és com Cuarón la recorda. Diu que en la seva joventut era un lloc ple d’aspiracions; que va buscar reflectir-se en aquest esperit a través dels negocis que mostra a la pel·lícula, com una agència de viatges i el consultori d’un veterinari. “Segur que era més car portar a l’hospital el teu gos que els teus fills -diu el director alçant la veu, gairebé a punt de cridar enmig de l’estrèpit-. Aquest lloc era el somni del cosmopolitisme i la modernitat que Mèxic va començar a experimentar durant aquest període”. En canvi, ara hi ha un tumult urbà sense solta ni volta: establiments de queviures i salons de manicura al costat d’oficines i botigues de roba.

Cuarón mira al seu voltant i torna mentalment al passat: “Gairebé se sentia l’emoció d’arribar a un lloc sofisticat, modern, saps?”Passem per davant d’un anunci de Roma, a prop d’una parada d’autobusos. La pel·lícula ha estat molt ben rebuda, a Mèxic, tant pels crítics com pel públic. En un quiosc, Cuarón detecta una foto de Yalitza Aparicio, l’actriu que interpreta la Cleo, a la portada d’una revista mexicana. Les imatges d’Aparicio a les revistes han generat debats al voltant de la falta de representació dels indígenes mexicans en la cultura popular i en la publicitat i, de manera més general, al voltant del racisme i el classisme, tan arrelats a Mèxic. “Em fa feliç que el tema estigui a primera línia i s’estigui analitzant”, comenta Cuarón.

La transformació de la Roma

Al tornar al cotxe, el cineasta demana al conductor que es dirigeixi al carrer Tepeji, on va créixer. És un carrer residencial estret, on la majoria de construccions són cases modestes de dos pisos. Cuarón lamenta els canvis que han fet els propietaris dels edificis des dels anys 60 i 70 i, en concret, el fet que hagin tapat alguns detalls que configuraven l’encant de l’arquitectura de la colònia. “Quan van començar a tenir una mica de diners, els veïns van modernitzar les cases perquè volien formar part de la nova època -afirma Cuarón-. ¿Veus aquestes finestres d’alumini? -afegeix, assenyalant una casa-. Se suposava que eren modernes. I aquestes portes -diu, indicant un altre edifici- són horribles, com també aquestes rajoles que cobreixen el que, abans, era ben bonic”.

Cuarón i el seu equip de producció van ser meticulosos recreant com eren les coses, o com les recordava el director. Va buscar poder filmar en tantes localitzacions originals com fos possible, i ho va aconseguir en alguns casos, com en la recreació de la massacre de Corpus Christi o El Halconazo, quan forces paramilitars van atacar estudiants durant una manifestació el 1971. Malgrat tot, en altres casos les localitzacions originals havien estat transformades radicalment, de manera que l’equip es va veure obligat a recrear-les des de zero.

El procés va començar amb llargues converses entre Cuarón i el dissenyador de producció del film, Eugenio Caballero, que també es va criar a la Roma. Van complementar aquestes xerrades amb una exhaustiva investigació d’arxius. Després van construir des de zero una rèplica de dues illes de l’avinguda d’Insurgentes i també la van adaptar per a una escena que havia de recordar l’avinguda Baja California. A més, van recrear parts d’un hospital. Ara bé, la seva atenció més fidel als detalls es va aplicar en la recreació de la casa d’infantesa de Cuarón. L’edifici original -situat al carrer Tepeji, 21- havia passat per tants canvis que no era apte per a la producció. L’equip de la pel·lícula va adaptar la façana d’una casa de l’altra banda del carrer per a les escenes exteriors del mateix carrer Tepeji. També van adaptar una segona localització per a les escenes del terrat. Per al pati i les escenes d’interior van utilitzar una altra casa, que s’havia d’enderrocar, i la van remodelar perquè fos una rèplica de la casa familiar de Cuarón.

Li pregunto al director per què va recrear d’una manera tan obsessiva fins als detalls més petits de la casa, malgrat que moltes persones no notaran la diferència. El cineasta respon rotundament: “Jo me n’hauria adonat”. Diu que Ciutat de Mèxic és un lloc de tensió constant entre el que és i el que va ser. “Per a mi, és un lloc ple de passat”, afirma amb nostàlgia.

Una treballadora domèstica està escombrant la vorera de davant de la casa on va passar la seva infantesa. “Aquest so també el tenim a la pel·lícula”, diu Cuarón. La dona treu un cubell d’aigua i comença a esbandir l’entrada de la casa. “Aquest so!”, exclama el cineasta. Roma arrenca amb una escena en què la Cleo neteja l’entrada de la casa amb aigua i una escombra, i Cuarón es mostra complagut -potser fins i tot reconfortat- per aquesta intersecció de la vida que imita l’art que imita la vida. Malgrat tot el que ha canviat, hi ha algunes coses que es mantenen tal com ell les recorda.