Canes.Uns quants dies abans que Midnight in Paris obrís la 64a edició del Festival, molts ja s'ensumaven que el Canes d'aquest any portaria més sorpreses que la caixa de Pandora. Ara que ha acabat es pot dir, a dreta llei, que la celebració d'aquest temple del cinema no ha estat insípida. Els dies previs a la inauguració, el boca-orella va fer córrer la primera alarma: la mort de Bin Laden havia obligat a extremar les mesures de seguretat al Palais i a d'altres seus del festival. Esclar que això no va espantar cap dels espontanis que diàriament es vestien de vint-i-un botó per intentar fer una copa en alguna de les soirées de la Croisette.
Els rumors van ser un vist i no vist. I n'hi va haver prou que Lars von Trier aixequés el seu puny tatuat amb les quatre lletres de fuck perquè totes les preocupacions s'arxivessin. La roda de premsa de Melancholia va ser un assortit de despropòsits que van deixar la reputació del cineasta com un formatge gruyère. La cosa va culminar amb les ja famoses declaracions pro Hitler, tot i que el danès ja s'havia començat a embolicar quan va anunciar que Kirsten Dunst li havia proposat fer una pel·lícula porno. "Aquestes dones... es despullen en una escena i ja comencen a demanar més", va dir Trier, a punt de llançar-se pel penya-segat.
De seguida es va dir que la pista havia quedat lliure per a Almodóvar, Kaurismäki o per al finalment premiat Malick. L'afer va eclipsar els 4.500 periodistes del festival. Però ahir a la nit encara vam veure una última imatge delirant: Maïwenn Le Besco recollint el Prix du Jury i esbufegant durant mitja hora davant dels micròfons, sota la mirada d'una Chiara Mastroianni absolutament descol·locada. Això sí que mereixia una Palma.
