PalmaAuditòrium.- De bell nou, la Simfònica tornà a sonar dins l’Auditòrium del passeig Marítim. Va ser precisament el dia que feia trenta-dos anys que ho havia fet per primera vegada amb l’inoblidable Luís Remartínez, el seu primer director, al capdavant de la història. No va ser l’únic esdeveniment de la vetlada. Mielgo i la Simfònica inauguraren la temporada, després d’alguns aperitius, amb La festa. Una estrena mundial aquesta nova Obertura d’Antoni Parera Fons, que enllaça amb Foners i Obertura per a un bon dia. Una altraclara demostració de les possibilitats de la seva paleta incombustible. Té el ‘segell Parera’?. Probablement. S’assembla a Foners –per posar un exemple més o menys adient–? Segurament en l’estructura, però poca cosa més, perquè tot en Parera té personalitat pròpia. Pel que fa a la resta, estam davant un exercici de versatilitat en estat pur. Una altra superposició de diferents capes harmòniques introduïdes per altres tants instruments que s’inicia amb els timbals anunciant la miscel·lània musical que vindrà a continuació. L’oboè d’amor, el violoncel, el fagot, les trompetes… No hi ha secundaris. L’orquestra és protagonista, instrument a instrument fins a arribar als tutti, esplendorosos concertats amb uns pianissimo –“la mort del silenci”, els definia un director– tan preciosos com precisos, lleugers i subtils. Tot plegat, contundència i elegància. El compositor, emocionat, sortí a saludar el respectable i felicitar l’orquestra. Com cal i de cor.
Després arribà el torn del solista, Rafael Aguirre, qui amb la seva guitarra interpretà un Concierto de Aranjuez immaculat. Amb tanta pulcritud que semblava eteri. Una delícia que no per coneguda ha perdut ni una nota d’interès pel camí. Tot un seguit de frases que combinen elegància i exquisidesa a balquena. Els aplaudiments varen tenir premi. Va demanar si ens agradaria més un bis de Paco de Lucía, fent saber que sabia que havia viscut a Campos, o Recuerdos de la Alhambra, de Francesc Tàrrega. Ambdues, va cridar el públic com una sola veu. I cada cop els decibels del guardó per excel·lència apujaven la intensitat.
Teatre Principal/Auditori de Manacor.- Filumena Marturano, d’Eduardo de Filippo, dirigida per Oriol Broggi, va estibar de gent els dos teatres en totes les funcions, però a Manacor no va ser com sempre. El públic ho té molt bo de fer aixecar-se i aplaudir amb tanta ràbia com pot per fer saber que els ha agradat molt l’obra. El dia de Filumena Marturano estranyament ningú ho feia, però els aplaudiments augmentaven la intensitat per moments, fins al punt que es varen posar a sonar a temps, tots al mateix temps, com es fa sempre a França, i no pot ser més emocionant. Segur que va arribar molt endins del cor dels protagonistes i segur que guardaran aquest moment tan memorable al prestatge dels inoblidables. No era per a menys. Clara Segura, Enrico Ianiello, Jordi Corominas, Marissa Joa, Jordi Llovet, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Montse Vellvehí i Carla Vilarò varen traspassar la quarta paret de tal manera que semblava que estàvem mirant per dins els barrerons de la persiana el que succeïa a ca el veí. Tot era tan autèntic que no era difícil riure o plorar o quedar estabornit pels girs que anava fent la història. Una història d’amor, una història descarnada o un melodrama tintat de comèdia i amb final feliç dins un marc costumista. De Filippo ho té tot i Broggi en treu el màxim rendiment, com ja va succeir amb la superba Dissabte, diumenge, dilluns, dirigida per Belbel, on Broggi exercia d’ajudant de direcció. Hi va haver més De Filippo en la trajectòria del director, però ha estat amb aquesta Filumena Marturano quan ha tocat, una altra vegada, amb un dit al cel, dins una llista que s’està fent tan immensa com versàtil. L’únic punt polèmic és la utilització del castellà, el napolità, l’italià o el català en una barreja que no té gaire lògica, però que al cap i a la fi té gràcia, molta gràcia. També això en té, perquè Clara Segura i Enrico Ianiello tenen allò que gairebé ningú no sap ben bé que significa i en diuen química. I física, i sociologia, però sobretot art, el de saber dibuixar la condició humana en tots els seus vessants.u
