Les paraules i els cossos

Instagram @xxiscaL’any 1949 Simone de Beauvoir va dir “no es neix dona, s’arriba a ser-ho”. Sembla que hem d’esperar a finals dels anys vuitanta perquè Judith Butler porti aquesta afirmació fins a les seves darreres conseqüències. “No naixem dones, arribem a ser-ho”; és a dir, rere el gènere ‘dona’ (de la mateixa manera que passa amb el gènere ‘home’) no hi ha una realitat biològica o física, sinó una construcció cultural. El gènere és la interpretació d’unes normes culturals que s’inscriuen sobre els cossos.

Per descriure aquest procés de construcció del gènere, Judith Butler parla de la ‘performativitat’ del gènere. Fou un filòsof del llenguatge, Austin, qui va posar en funcionament aquest concepte de ‘performativitat’ en l’àmbit del llenguatge. La ‘performativitat’ és una manera de dir que un llenguatge, per la seva pròpia força, pot crear quelcom nou.

Que les paraules actuen amb força en el món, ho sabem de fa temps. Però com podem relacionar aquesta ‘performativitat’ amb el gènere? Doncs bé, Butler ens diu que al començament de la nostra vida de gènere hi trobem un acte discursiu (les paraules de la medicina, del dret, de la família): és nin o nina? Es respon prest la pregunta i es marca la casella corresponent en els documents que s’envien al registre.

Està clar que no és una sola persona la que decideix el nostre destí en matèria de gènere, es tracta d’un complex entramat de poders, que fan referència als discursos i també a les institucions. Sigui com sigui, les primeres inscripcions del gènere van acompanyades de les expectatives i les fantasies dels altres, però a poc a poc es van obrint pas en el nostre interior.

El gènere és quelcom que rebem tots, però no està inscrit en els nostres cossos com si fóssim un llenç en blanc obligat a exhibir una marca aliena. Les normes de gènere no s’imprimeixin en nosaltres, en els nostres cossos, com si es tractés d’un procediment d’etiquetatge, sinó que ens produeixen, donen forma a les nostres maneres de viure, s’encarnen en els nostres cossos.

Les normes de gènere ens precedeixen i actuen en tot moment sobre nosaltres, que estem obligats a reproduir-les, a representar el gènere que se’ns ha assignat. Els nostres cossos representen contínuament el nostre gènere, en una 'performance' que va actualitzant unes normes alienes, unes normes que sentim com a pròpies. Així és que, mentre la visió predominant de les nostres societats, encara, és que l’aparició de gènere expressa la veritat interna del cos i d’un mateix, Butler ens diu que el gènere és un tipus de pràctica que surt a la llum a força d’assumir i representar unes normes obligatòries que ens exigeixen convertir-nos en dones o en homes (d’una manera estrictament binària).

Malgrat aquesta 'performance' obligatòria del gènere, de vegades sortim del camí traçat i ens demanem en silenci si alguna vegada hem actuat realment com a dones, o si la feminitat queda ben exemplificada en la dona que es suposa que som (les mateixes preguntes ronden la masculinitat). I és que potser ens trobem perduts perquè les normes de gènere sempre tenen una dimensió ideal (o il·lusòria), i malgrat que els éssers humans ens esforcem per assumir-les, sempre hi haurà un desfasament entre els ideals de gènere i els nostres intents diversos d’encarnar-los, de donar-los cos.

I encara més enllà, què passa quan ens neguem a acceptar la nostra assignació de gènere? Què passa quan refusem les normes de gènere i desobeïm?Assistim aleshores a l’aparició del transgènere o del gènere queer, o de les maneres “hiperbòliques o discrepants” de feminitat i de masculinitat. Formes de resistència a la norma que permeten que aparegui quelcom nou, que no estava previst, possibilitats de ser que rompen els motles.

Aquesta anàlisi del gènere que du a terme Judith Butler no vol imposar quines performances de gènere serien les més adequades. El seu intent de desfer el gènere és una defensa de la vida de les minories sexuals i de gènere, una manera d’exigir una vida més vivible per tots aquells cossos que no s’ajusten al gènere que els han assignat o que s’hi ajusten massa bé (a costa de tantes coses).

Cal treure a la llum la relació intensa que hi ha entre les paraules i els cossos, perquè puguem passejar un poc més lliures per un món que, vulguem o no, està poblat per les nostres “rareses legítimes”.