El paper de les Balears en el naixement de la Unió Europea

PalmaPrimer va ser Victor Hugo que va parlar dels Estats Units d’Europa. Després, Churchill. Entremig el diplomàtic Richard Coudenhove-Kalergi encunyà el projecte de Paneuropa (“Tot Europa”), difós pel mallorquí Joan Estelrich; i l’italià Altiero Spinelli, amb el suport de l’algerià d’origen menorquí Albert Camus, posà en marxa el que després seria el Moviment Europeu. El 1960, ara fa 60 anys, es va programar la primera Setmana europeista a Palma, però el franquisme la prohibí, i la trobada entre opositors de l’interior i de l’exterior es va fer el 1962 a Munich: és el ‘Contuberni de Munic’, pel qual foren desterrats els illencs Fèlix Pons Marquès i Joan Casals Thomàs.

El trauma de la I Guerra Mundial i el fracàs de la Societat de Nacions, antecedent de l’actual ONU, causaren, fa un segle, que una part de la intel·lectualitat recuperàs el vell somni unitari, inspirat en l’imperi de Carlemany que havia de tancar els conflictes entre els europeus. A Barcelona Eugeni d’Ors creà el Comitè d’Amics de la Unitat Moral d’Europa: el seu manifest La unitat d’Europa, segons els investigadors Antoni Martí i Bernat Padró, fou redactat al despatx del mallorquí Miquel dels Sants Oliver a La Vanguardia i publicat per aquest diari el 1914 i, en francès, al Journal de Gèneve, a Suïssa. D’Ors edità la revista Els Amics d’Europa, que afirmava: “Europa no és una concepció abstracta, sinó un fet viu” i “l’única forma de govern que sembla moral i desitjable en una organització general d’Europa és la forma federativa i republicana”. El mallorquí Gabriel Alomar discrepava amb D’Ors, apunta l’historiador Guillermo Pérez Casanova, ja que es podia entendre com un distanciament del bàndol aliat, identificat amb la democràcia. Alomar fou vocal de l’Associació Espanyola per la Societat de Nacions, però se’n va desil·lusionar: “El que importaria no és una unió d’estats, sinó de pobles”, una entitat per retornar “a la paraula Europa el seu perdut valor”.

En el període entre les dues guerres mundials, Richard Coudenhove-Kalergi, austríac nascut al Japó, concep la seva Unió Paneuropea. La Voz de Menorca, el 1926, es feu ressò del seu primer congrés, a Viena: “Els Estats Units d’Europa”, titulava. Gabriel Maura, fill del mallorquí Antoni Maura, fou un dels noms suggerits per a la secció espanyola. Però l’aportació essencial, segons Pérez Casanova, correspongué al felanitxer Joan Estelrich, que escrivia al Sóller : “Tots som fills d’una mateixa mare, que és Europa, tots ens devem a Ella, tots tenim obligació d’estimar-la”. S’oferí a Coudenhove per crear una delegació a Barcelona i fou l’únic representant espanyol al congrés de Basilea, el 1932. Anys més tard, reconeixeria: “Els paneuropeus érem quatre, ni més ni menys”. Com es deia dels partits de la Transició, cabien tots en un taxi.

El 1929, just abans del crac de la Borsa de Nova York, el polític francès Aristide Briand feia pública la seva proposta de federació, detallada al Memoràndum presentat a 26 governs europeus. A La Voz de Menorca Joan Mir i Mir afirmava: “És necessari limitar i condicionar la sobirania dels estats perquè es pugui organitzar una vida internacional pacífica (...) Els polítics (...) no acceptaran el projecte dels Estats Units d’Europa per no cedir ni una part de la sobirania”. Talment com si el sindicalista menorquí endevinàs el que seria el procés de construcció de l’actual Unió Europea.

Facin Europa, però sense jo

Amb la II Guerra Mundial el vell continent no va conèixer cap altra unió que l’ocupació nazi. Però va ser justament entre els resistents antifeixistes on renasqué l’ideal europeu. El 1941, el comunista Altiero Spinelli, presoner a l’illa de Ventotene, llançà el seu manifest Cap a una Europa lliure i unida, apostant per una federació. El 1943 fundà el Moviment Federalista Europeu amb aquest objectiu. El 1944, els resistents francesos, entre ells l’algerià d’origen menorquí Albert Camus, establiren el Comitè Francès per la Federació Europea. Camus, assenyala l’historiador Francesco Gui, convocà a París el 1945 la primera conferència dels federalistes, que, units a altres associacions, formaren a La Haia el 1948 el Moviment Europeu. El 1949 es crearen a l’exili el seu Consell Federal Espanyol i el Consell Català.

Els federalistes, amb Spinelli al capdavant, somiaven en una Europa construïda des de la base, els ciutadans, que donaria pas a un procés constituent del nou gran país. Però no seria així. La futura Unió Europea, inicialment Comunitat Europea, la crearien els estats, cedint només una part de la seva sobirania, quan els sortís a compte. D’aquí que es parli de dos conceptes de construcció: el federalista -utòpic- i el funcionalista -pragmàtic-, que és el que s’ha fet servir.

El tret de sortida a la integració europea de postguerra el donà a Zuric el 1946 l’ex premier britànic Winston Churchill -que havia visitat Mallorca el 1935-, reprenent els “Estats Units d’Europa”. No hi pretenia integrar el Regne Unit -ja començàvem...- però sí que hi convidava la resta. Sobretot França i Alemanya. L’administració de les ajudes del Pla Marshall nord-americà per a la reconstrucció europea acostumà els polítics a col·laborar: el 9 de maig del 1950, el ministre francès d’Exteriors, Robert Schuman, proposà la posada en comú del carbó i l’acer. Era la Declaració Schuman -redactada per Jean Monnet-, i per això el 9 de maig és el Dia d’Europa: França, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg ho acceptaren. Són els mateixos estats que, el 1957, crearen la Comunitat Econòmica Europea (CEE), o Mercat Comú, per una Europa sense fronteres internes.

El franquisme seguia aquest procés amb interès, però també ho feia l’oposició interna. El 1954 es creà l’Associació Espanyola de Cooperació Europea, presidida per l’antic líder de la dreta republicana José María Gil-Robles, llavors a la Democràcia Cristiana. Els europeistes crítics amb la dictadura es posaren en contacte amb els europeistes exiliats: el Consell Espanyol del Moviment Europeu. “Gironella, en nom del Consell, i jo ens encarregàrem de preparar una primera compareixença conjunta promoguda per ambdues organitzacions”, relata el llavors opositor José Vidal-Beneyto. “La primera Setmana europeista de Mallorca convocada a aquest efecte que havia de tenir lloc el maig de 1960 fou prohibida per Camilo Alonso Vega, l’aleshores ministre de Governació, després d’haver estat autoritzada per la Direcció General de Política Interior”.

Alonso Vega mantingué el vet a les jornades a Palma, “obsessionat que els organitzadors pertanyien al Front Popular”, diu l’historiador Jesús Zarategui, “tot i que el governador civil [Plácido Álvarez-Buylla] li assegurà que es tractava de monàrquics, un d’ells era el seu cunyat”. El ministre “no sabia la bomba de rellotgeria que posava en marxa”. La reunió es canviaria el 1962 a Munic, al congrés del Moviment Europeu, i els delegats arribats d’Espanya convingueren amb els exiliats que només una democràcia seria admesa a la Comunitat Europea. El règim anomenà allò “el Contuberni de Munic” i organitzà manifestacions de protesta. Franco assegurà que se’ls “menjaria amb patates” i castigà els participants: el mallorquí Fèlix Pons Marquès (pare de qui seria president del Congrés dels Diputats) i el menorquí Joan Casals Thomàs, amb el desterrament a Lanzarote. Entre les darreries del franquisme i el començament de la democràcia, també estigué activa a Palma la Fundació Europea Dragan, creada pel mecenes romanès d’aquest llinatge amb l’objectiu d’estimular “una consciència europea unitària”.

El Consell Europeu a Formentor

Mentre Espanya fou una dictadura, tot el que aconseguí de la CEE fou un acord comercial, el 1970, de rang inferior als subscrits amb Turquia i el Marroc. Ens contaven que als europeus els feia por la qualitat dels nostres productes i per això ens rebutjaven, i el darrer governador civil franquista de les Balears, Carlos de Meer, va deixar anar que “es poden ficar el Mercat Comú per allà on els càpiga”. Meer, per cert, va morir fa pocs dies, segons va fer públic la Fundación Nacional Francisco Franco, i l’extrema dreta s’ha bolcat a expressar el seu condol a les xarxes. No seria fins al retorn de la democràcia quan, el 1986, entraríem a la Comunitat i l’eivissenc Abel Matutes fou un dels nostres dos primers comissaris europeus.

La presidència espanyola rotatòria del segon semestre del 1995 passà per l’hotel Formentor, on es va fer una cimera de caps d’estat o de govern -Consell Europeu- els dies 22 i 23 de setembre d’aquell any. El president espanyol, Felipe González, i el de la Comissió Europea, Jacques Santer, varen encapçalar aquella reunió, a la qual també varen anar Jacques Chirac, Helmut Kohl, John Major i la resta dels Quinze. La reforma del Tractat de la Unió Europea del 1992 per adaptar-la a l’ampliació cap a l’Est “sortí de Formentor amb una empenta important”, diu la professora de Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona Esther Barbé. El voluminós canceller alemany sopava dos pics cada dia, conta el periodista Matías Vallés.

Les Illes Balears disposen d’un organisme específic, el Centre Balears Europa, amb delegació a Brussel·les, i formen part, conjuntament amb Catalunya i Occitània, de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, amb seu a Perpinyà. Segons una enquesta del Govern del 2019, el 52% dels ciutadans de les Illes creu que les aportacions econòmiques de la Unió Europea han afavorit “bastant o molt” el desenvolupament de l’Arxipèlag. I un 14% es declara “indiferent” cap al projecte europeu.