Dos asos del Temporada Alta que aconsegueixen resultats oposats

Un Otel·lo lituà molt físic i un experiment argentí sobre el pas del temps van omplir de teatre internacional aquest cap de setmana el festival Temporada Alta.

Ni el canvi de nom, d’Otel·lo a Otelas, ni del gènere del protagonista, aquí una dona d’origen africà, influeixen gaire a la mirada d’Oskaras Korsunovas sobre l’Otel·lo de Shakespeare. Molt més ho fa el plantejament escenogràfic, que adquireix un gran protagonisme, i la llibertat amb la qual el director lituà es pren el gran clàssic, defugint qualsevol classicisme. No es tracta, però, de cap gran maquinària escenogràfica, sinó d’un joc constant amb bobines de fusta de totes mides on s’enfilen els joves actors i actrius de la companyia no sense risc, com donava a pensar el braç enguixat de qui feia de Rodrigo. Bobines que roden. Que s’apilen i formen torres. Un constant muntar i desmuntar l’escena que contamina totes les interpretacions amb grans dosis d’energia i de naturalitat sense impostures.

El director es permet totes les llibertats amb anacronismes i fins i tot afegits textuals on se citen personatges contemporanis que porten al somriure i que lògicament allarguen encara més la funció (fins a les quatre hores). És en el segon acte, quan la traïció de Iago està ja preparada, on Korsunovas se cenyeix a l’original però mantenint l’estètica i l’atmosfera d’una pel·lícula de por, puntuada, a més, per la guitarra elèctrica del bon Cassio amb tonades ben rockeres. Un repartiment jove que s’entrega al màxim ajuda a pair un Otel·lo molt visual i energètic que va rebre forts aplaudiments d’un públic que amb el pas dels anys ja sap com les gasta el senyor Korsunovas.

I ara parlem dels anys. De Los años, la proposta de Mariano Pensotti que llueix una escenografia monumental. Dos apartaments pràcticament idèntics de dos pisos que conserven fins i tot el color de les parets. En un, l’acció transcorre als anys vint del nostre segle. A l’altre, el 2050, quan està de moda ser carnívor i a les eleccions argentines es presenta un partit que demana la recolonització espanyola del país. Explica l’avorrida història –esquitxada amb píndoles d’humor– d’un arquitecte a qui coneixem en dos moments de la seva vida separats trenta anys, però lligats per l’obsessió per filmar un nen del carrer que coneix per casualitat.

Una proposta menys interessant que altres espectacles de Pensotti però, d'altra banda, ben dirigida. És a dir, el joc temporal, el fet d'anar d’una dècada a l’altra tot seguint la deriva d’un dels protagonistes, funciona bé, com les projeccions i el moviment de les cases. Però per la grandiloqüència de l’espai escènic s’esmuny un contingut força anodí que els intèrprets serveixen amb el reconegut talent del teatre argentí.