L'ESCANDALL

Una delicadesa, dues òperes i una meravella

Conservatori.- De cada audició d’Studium Aureum gairebé sempre en surts amb dues sensacions. La primera és que no m’importaria escoltar-los una miqueta més. La segona és la d’haver estat en un concert especial, més enllà del que és habitual. El de la setmana passada, el penúltim de la temporada, no va ser una excepció. El barroc italià va ser el leitmotiv, amb peces d’Antonio Lotti, Antonio Vivaldi i Francesco Durante, coetanis, venecians els dos primers i napolità el tercer. Amb Antonio Lotti i el seu Laudate Dominum omnes gentes varen obrir i tancar la representació. Com una celebració, amb el característic to festiu de la música veneciana, que va continuar amb Vivaldi com a element central i potser primordial de la vetlada i de qui oferiren Beatus Vir, el Credus i el Magnificat 610, probablement una de les composicions més emblemàtiques del més conegut i reconegut dels tres músics amb els quals Ponseti va fer aquest tast exquisit. Una delicadesa que va tancar, sobre el programa, Francesco Durante amb Nunc Dimitis i un altre Magnificat. Una bona manera d’espipellar amb l’esperit divulgatiu habitual de la formació un dels moments més emblemàtics i segurament més innovadors de la història de la música.

Teatre Principal.- Segona òpera de la 33a Temporada d’Òpera i Dansa i de bell nou amb el cartell d’entrades exhaurides, que és bon símptoma de l’aceptació i la demanda. Madama Butterfly és un valor segur, de fet és molt difícil que cada temporada, a part o banda, no es pugui veure una representació de la composició operística que més apreciava Giacomo Puccini. La història de l’adolescent abandonada pel despietat Pinkerton funciona com un rellotge dramàticament i tant fa que sapiguem com acaba. Emociona un cop i un altre, tornam a patir amb ella, odiam la malifeta de l’oficial del vaixell Lincoln i no voldríem estar dins la pell de Sharpless en el moment de dir-li que ell torna. Tot això va tornar a succeir al Principal, no sense la cooperació dels que havien de cantar i contar la tragèdia. Una tragèdia que no va començar bé, ja que amb la intervenció inicial de Sae Kyung Rim, quan la protagonista es va engolir el sobreagut final de l’ària, Quanto cielo! Quanto mare! ’, que no era bon presagi. Falsa alarma, la soprano va anar de menys a més fins a aconseguir commocionar el respectable amb la rúbrica de la meravellosa Un bel di vedremo. Tot en ordre, amb un repartiment de secundaris a l’altura de l’espectacle. Així, Lorena Valero, que va fer una Suzuki molt creïble, dramàticament i vocalment, com molt adient va ser el Sharpless de Javier Franco, sense excessos ni voler fer més del que podia. José Manuel Sánchez sobrat amb el seu Goro, de la mateixa manera que a Marga Cloquell o Pablo López els hem vist fer coses més complicades i, per tant, se’n varen sortir sense cap dificultat. De l’orquestra, dirigida per Antonio Méndez, em quedo, naturalment, amb l’ Intermezzo i del cor amb el ‘Bocca chiusa’ de rigor. Tot a un bon nivell, com la delicada i eficient posada en escena de Mario Pontiggia.

Liceu.- Tampoc no va començar bé la primera representació de La gioconda, que havia d’interpretar Irene Theorin com a cap de cartell, però una indisposició de la diva va fer que Anna Pirozzi agafés el relleu. Un relleu que no va estar gens malament, però sempre que passa el substitut no ho té fàcil si no és amb una exhibició molt per sobre de les expectatives. El cert és que Pirozzi va fer una Gioconda sense màcula, fins al punt que segurament és una cantant més idònia per al rol que la soprano sueca, però amb menys glamur. Glamur ja no en té Dolora Zajick per fer una Laura enamorada i seductora. Ho va cantar bé, ho deixarem així, per descomptat, però hi ha mínims que fan que una història sigui creíïble. Impressionant la Cieca de Maria José Montiel, sòlid l’Enzo Grimaldo de Brian Jagde i solvents Ildebrando d’Arcangelo com a dux de Venècia i el dolent de la història, Gabriele Viviani. A la posada en escena de Pier Luigi Pizzi li va sobrar cartró pedra, Tant realisme va resultar estentís, com postís el fet que els venecians surtin sempre amb motius carnavalescs i que va fer que el millor de tot fos una Orquestra del Liceu, dirigida per Guillermo García Calvo, que va sonar amb determinació i elegància.

Ocimax.- Ple de gom a gom, fins al punt que varen haver d’habilitar dues sales per poder ubicar tanta demanda. No era per a menys, Jonas Kaufmann, Anna Netrebko i Ludovic Tézier eren sobre l’escenari de la Royal Opera House per interpretar La forza del destino, de Giuseppe Verdi, amb el gran Antonio Papano al capdavant de tot plegat. No es va rompre cap os del cervell el director artístic, Christof Loy, però tampoc no tenia gaire importància. Haurien pogut cantar sense cap estri decoratiu i hauria estat el mateix. Les veus passaven per sobre de qualsevol element addicional. Superbs els tres. Cada moment, cada situació, era d’alt voltatge, tant vocal com dramàtic. Nivell superior d’impossible qualificació. Una explosió de talent per la història que havia escrit el Duque de Rivas i que Verdi va convertir en mite internacional i intemporal. Però si l’excels trio no es donava treva, la resta dels ‘figurants’ era també de luxe, amb un Alexandro Corbelli i Ferruccio Furlanetto com a pare prior i Fra Melitó impecables, per posar un exemple, o el cor de la casa, immens en totes les seves intervencions. Per la seva banda, Antonio Papano i la seva orquestra varen tenir una altra nit per no oblidar. Memorable.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF