L’ESCANDALL
Cultura 31/07/2020

Òpera de butxaca

J. A. Mendiola
3 min
Òpera de butxaca

Santanyí.- A la primera butxaca, el segon concert del VIII Festival Internacional de Música Vila de Santanyí amb la ja tradicional representació d’una òpera de petit format. Per a l’ocasió, una producció de Diabolus in Musica, que dirigeix Pablo López. Ni més ni menys que Tosca, de Giacomo Puccini, tan coneguda que molt probablement inclou tres àries que figuren al Top Ten de la història de l’òpera, com és ara la Recondita armonia, E lucevan le stele , que interpreta Caravadossi, i el Vissi d’arte, a càrrec de la protagonista femenina. De la mateixa manera, cal no oblidar l’omnipresència d’un dels més emblemàtics malvats del repertori, el notable baró Scarpia. Tot això la fa més coneguda, comercial, la qual cosa implica alguns avantatges, tants com inconvenients. Per una banda, la facilitat per accedir al drama i a la música per part d’un públic que hi està poc habituat, mentre que per l’altra entram dins el capítol de les referències, el qual pot fer que l’oïda jugui injustament una mala passada. També ho és el fet que la representació sigui a l’aire lliure i amb menys públic del necessari, per tot el que ja sabem, i així donar la imprescindible escalfor als artistes. Quatre cantants: Maia Planas com a Tosca; Pablo López, que interpreta Scarpia; Toni Lliteres, que canta Cavaradossi, i Joan M. Muñoz en funcions del sagristà, Angelotti, Sciarrone o Spoletta, un autèntic tour de force amb moltes més dificultats del que pugui semblar. Però per a marató, la del pianista, Jesús López Blanco. Impecable tota la vetllada, intens, atent i una molt acolorida interpretació amb el volum adequat a cada circumstància, que el converteix en un altre gran protagonista de la funció. Una funció musicalment impecable, ben cantada, afinada, amb una Maia Planas pletòrica i un Pablo López que va ser un Scarpia amb totes les seves característiques i matisos, vocals i dramàtics, mentre que Toni Lliteres va complir amb escreix amb el rol potser més exigent a l’hora d’interpretar els hits operístics. Però Tosca és bastant més que un grapat d’àries prou o massa reconegudes. Aixecar un projecte d’aquestes característiques requereix un esforç majúscul, per la qual cosa també mereix la justa recompensa.

Pollença.- A l’altra butxaca trobam Ànima de Don Carlo, un concepte als antípodes de l’anterior i no menys vàlid; una versió molt lliure de l’òpera de Giuseppe Verdi basada en un text original de Friedrich Schiller, que amb uns personatges reals i reials es va inventar una història de la qual el mateix compositor va dir: “En aquest drama, tot i la seva forma brillant i les seves nobles idees, tot hi resulta fals…”. A partir d’aquí, està clar que Aina de Cos quedava autoritzada a fer-ne una altra versió amb els mateixos personatges, afegint o retallant noves lectures, històries o fins i tot modificant-ne el desenllaç. L’única condició passava perquè els personatges, les seves relacions, d’amor, d’adulteri o de venjança, tinguessin consistència. Fita que assoleix des de la primera frase de la princesa d’Éboli, Ana de Mendoza de la Cerda y Silva y Álvarez de Toledo, interpretada per una Toti Fuster molt sòlida, impecable, que d’alguna manera serveix com a fil conductor de la fulletonesca història del fill de Felip II, el tal Don Carlo -Joan Laínez-, enamorat de la dona del seu pare, la reina Isabel de Valois -Inma Hidalgo. Per afegitó, el fidel Don Rodrigo, interpretat per Jorge Tello, perd l’oremus per Don Carlo, de qui també està enamorada la princesa del pegat a l’ull. Un serial regi, com qualsevol altre, perquè hi ha coses que mai no canvien, tant Àustries com Borbons. Una estructura argumental ben construïda, tant com l’acurada posada en escena, a càrrec de Joan M. Albinyana, sempre una garantia. Al piano, Maria Victòria Cortés, potser una mica mancada d’intensitat, que la deixa en un segon pla. Idònia la pantalla, on Ketevan Kemoklidze canta la famosa ària d’Éboli, Nel giardin del velo, estèticament elegant i argumentalment eficaç quan es reconverteix en presó. Tot plegat, una versió clàssica i una imaginativa reconstrucció, que serveixen per llimar elitisme al gènere i posar-lo a l’abast del gran públic. Que rodin.

stats