PalmaPrincipal/Manacor.- Dos dies abans que s’estrenàs, primer al Teatre Principal i tot just després a l’Auditori de Manacor, Encara hi ha algú al bosc, IB3 oferí el documental dirigit per Teresa Turiera-Puigbó i Erol Ileri, que porta el mateix títol i forma part d’un triumvirat que es completarà amb una instal·lació-exposició de fotografies a càrrec d’Oriol Casasnoves. Tot volta entorn del mateix tema amb diferents protagonistes de diferents indrets i religions, les violacions i les seves conseqüències, que no són altres que els fills que engendraren les víctimes de totes les ètnies de la guerra dels Balcans.
Estam davant un seguit d’entrevistes en què les protagonistes expliquen en primer pla i primera persona del singular, amb no poques reserves, molt dolor i una immensa dosi de resignació el que els va succeir quan s’esmicolava l’antiga Iugoslàvia. Tot just aquí prop, sota la bandera de la neteja ètnica i no fa tants anys. És aquest darrer punt el que marca la diferència amb les altres dues peces, amb la dramatúrgia contextualitzant els fets i el moment en què tingueren lloc. Dramatúrgia que signa Anna Maria Ricart, dirigida per Joan Arqué i protagonitzada per Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judith Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri.
Corria l’any 1992 quan uns i uns altres, serbis i croats, mostraven la superioritat de la seva raça amb més de vint-i-cinc mil violacions i centenars de milers de víctimes, més de la meitat civils. Mentrestant, quan aquests corrien a la recerca d’un refugi que els protegís de trets i metralla, a Barcelona el jugador de bàsquet Epi, la tennista Sánchez Vicario i molts més corrien amb la torxa olímpica a la mà i celebraven/celebràvem l’esdeveniment esportiu per excel·lència. Aquesta és la dualitat, així és el món, que presenta l’obra i representen un grup d’actors, entre els quals no resulta fàcil destacar-ne un o un altre. Tots brillen en cadascuna de les seves intervencions, tocant el viu de l’espectador sense treure cap as de la màniga, tan sols mostrant la realitat escorxada al viu. Música, paraules, imatges en una gran pantalla que mostren el rostre i la veu de les víctimes, confessions, testimonis, fins a muntar un document amb el qual es dibuixa amb tot luxe de detalls i gens de maniqueisme el retrat de la condició humana, no en general ni llunyana, la nostra i molt propera.
