Principal / Auditori de Manacor.- El programa de mà comença dient: “Què passaria si, un dia, de cop, comencéssim a dur a terme tot el que ens passa pel cap?”. Les irresponsables, de Javier Daulte, traduïda per Cristina Genebat, dirigida per Silvia Munt i interpretada per Nora Navas, Cristina Genebat i Marta Marco, no és exactament això. Continua dient: “Quins són els límits del que està ben fet i el que està mal fet?”. S’hi va aproximant. I el primer paràgraf acaba així: “Una comèdia irresponsable que escala minut a minut”. Exactament és això. Un in crescendo té importància en qualsevol situació dramàtica, ja sigui cinema, teatre o fins i tot una sèrie de televisió. La valoració del conjunt serà major sempre tenint en compte quin és el nivell pel qual comença la història. Les irresponsables s’inicia amb una situació, diríem, convencional, una ruptura sentimental, però des de molt amunt i ja des de la primera intervenció de les tres protagonistes està clar que la rialla està garantida, sense acudits fàcils o tòpics. Daulte fa que siguin les diferents situacions les que provoquin l’esclafit a cada nova circumstància, com incrementant la quantitat de llenya al foc, sense aturar, i fins i tot algun raig de benzina. O sigui, un tempo extraordinari.
Dura una hora i quart, més o menys, però estic segur que podria durar bastant més, fins i tot per a una sèrie, ara que en fan per pa i per sal. El dibuix dels personatges sembla inabastable, precís, agut i, per una altra banda, molt realista. Donen molt de si les tres protagonistes i ben segur que els fils que podrien estirar són tan infinits com la vida mateixa, tan absurda con probable i reconeixible. És una sensació, però no és menys cert que per trobar el punt exacte de cada interpretació es necessiten actrius de molta solvència i Navas, Genebat i Marco en van sobrades. És més, intervenen altres personatges el·líptics, o el que és el mateix, telefònics, que ni tan sols hi posen la veu, tot i que hi són. Per una altra banda les situacions, esbojarrades, però no tant. Ni una d’elles podria ser qualificada com a absurda. Potser tan sols és un mirall on es reflecteix un bocí de realitat. Divertida. Molt, sempre que la mirem des de fora.
Teatre Principal.- Després de no poques estacions arriba al Principal Fake, de Rafel Gallego. Dirigida per Sergi Baos i interpretada per Marga López, Santi Celaya i Maria Bauçà, més el suport audiovisual d’Alicia Grau, Miquel Ruíz i Sergi Baos. Aquest darrer no ho tenia fàcil com a director, ni de bon tros. No tant pel tema de les mentides, les impostures, els estratagemes i tot el que representa la cuina de la història de la política, sinó perquè Gallego planteja un collage de no gaire fàcil solució teatral. Una hora i poc més de durada i ni més ni menys que setze personatges, o més, que van entrant i sortint a una velocitat de vertigen. Una circumstància que complica amb escreix la dramatúrgia i, per descomptat, la feina de Celaya i Bauçà, que ho han de fer entre ambdós en quinze ocasions multiplicades per les vegades que intervenen. I ho fan amb un ‘senzill’ canvi de jaqueta –quina casualitat/causalitat–, cap aldarull ni subratllat, tot són petits matisos, la qual cosa ajuda que tot plegat sigui més eficaç encara. Res a dir de cap creació, però em qued amb el pare i la filla. Brutals. Els únics autèntics de la funció. Pel que fa a la posada en escena, la podríem qualificar de minimalista. Dues pantalles per als presentadors de les notícies i una per al moderador –Grau, Ruíz i Baos–, mentre que la resta són una sèrie de paral·lepípedes que els mateixos actors van movent per canviar la ubicació, també de manera molt subtil i sense massa moviment, però ajuda subreptíciament a la contextualització de la següent seqüència d’aquesta dramatúrgia tan cinematogràfica. Com uns canvis de pla, curts, aportant informació a l’espectador, com un puzle de moltes peces o un muntatge polièdric, des de diferents punts de vista per a una mateixa història. Política, família, economia, sexe, ambició, poder o alguna cosa semblant… És a dir, tot el que conforma l’espectacle i la seva rebotiga, el circ de la política, amb els seus malabaristes, equilibirstes, domadors, pallassos i, naturalment, el mestre de cerimònies, encarnat per Marga López, víctima i botxí alhora, que no vol ser ningú en concret perquè podria ser, o és, qualsevol polític de qualsevol partit. Llandera per tutti quanti. Per desgràcia, la realitat sempre supera la ficció i la sang de Fake no arriba al riu. La peça potser no encerta el títol. És una True com un temple encara molt més gros.
