ART

Les obres de la Col·lecció Serra són un 40% del fons d’Es Baluard

El museu presenta una nova museografia a la sala 1 a partir de les obres que l’empresari de la comunicació va cedir a la institució abans que obrís les portes

Es Baluard-Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma va presentar dijous una nova museografia de la sala 1. Està concebuda, majoritàriament, a partir d’obres de la Col·lecció d’Art de Pere A. Serra. Són obres que l’empresari de la comunicació, i un dels principals impulsors del museu, va cedir -o va donar, segons el cas- a la institució abans que obrís les portes l’any 2004. La present exposició forma part del programa d’activitats amb què Es Baluard celebra el 15è aniversari de la inauguració.

Amb la finalitat de fer possible la creació d’Es Baluard, Pere A. Serra va implicar-hi una part important de la seva col·lecció personal. Segons les informacions i les xifres proporcionades per la família Serra, “les fórmules emprades varen ser la de donació, la de cessió temporal per a la inauguració del museu, la de cessió temporal per a quatre anys i la de cessió temporal per trenta anys”. En total, les obres donades varen ser 66, mentre que les de cessió temporal a quatre anys varen ser 86. D’aquestes, el 2009, cinc anys després de la inauguració, se’n retiraren 26, mentre que “de la resta se n’anà renovant el préstec o bé retirant l’obra en funció de les necessitats tant d’Es Baluard com de la Col·lecció Serra”. Actualment, la Col·lecció Serra té dipositades 283 obres a Es Baluard, 66 de les quals són donacions i 190 són cessions que es feren per trenta anys, mentre que la resta són renovacions anuals. Tenint en compte que el fons del museu consta d’unes 650 obres, l’aportació de la Col·lecció Serra representa una mica més del 43%.

Aportacions i mancances

Per Nekane Aramburu, actual directora del museu, l’aportació de la Col·lecció Serra al fons d’Es Baluard és important, perquè “dona una visió de la historiografia de la pintura del segle passat, amb noms que ens permeten explicar períodes i moviments rellevants de la història de l’art oficial”. Aramburu parla d’art oficial per posar en evidència les llacunes del considerat art canònic del segle XX. Per exemple, la llacuna de l’art fet per dones, sovint marginat i negligit. “Jo crec que hi ha moltes històries de l’art -afirma Aramburu-. És un fet que moltes vegades el paper de les dones no s’ha tingut gens en compte a l’hora de decidir quins eren els noms importants de l’art. Nosaltres treballam per compensar-ho. Per fer aquesta nova museografia, hem tingut en compte la igualtat de gènere. Per aquesta raó hem inclòs obres de Pilar Montaner de Sureda, de Rebecca Horn, de María Blanchard i de Maria Carbonero”.

La mostra, que ocupa un sol espai, està dividida en tres seccions: ‘Els paisatges’, ‘Les figures’ i ‘L’abstracció’. Per Aramburu, aquesta ordenació permet seguir “l’evolució que comença amb un paisatgisme natural, després passa a l’impressionisme i finalment arriba fins a l’abstracció. En aquest sentit -continua-, la nostra idea no era fer una mostra amb obres de la Col·lecció Serra, tot i que la majoria ho són, sinó usar les obres per explicar un moment de la història de l’art. A la planta principal del museu hi tenim allò més contemporani -art conceptual, electrònic...-, però ens faltava la part històrica, i això és el que representa la sala 1”.

Paisatgisme

En la secció dedicada al paisatgisme, s’hi poden veure un paisatge de Mont-roig pintat per un Miró encara jove però ja intens, inquiet i personal; un Rusiñol ( Son Moragues. Sa Muntanyeta ) d’un realisme entre fotogràfic i evanescent; un Anglada-Camarasa ( Pi de Formentor ) de formes retorçudes però d’un colorisme més contingut del que li era habitual i un Sorolla ( Cala de Sant Vicenç ) que en segons quins racons de la tela està temptat per l’abstracció. Una menció a part es mereixen Torrent de Pareis, Mallorca, de Joaquim Mir, que sembla una estampa arrabassada dels somnis d’un geòleg poeta; Molinar amb gent, de Ricard Anckermann, esplèndid per com capta la senzillesa popular d’un moment atrafegat d’esbarjo, i Murada i catedral a entrada de fosca, una panoràmica ambiciosa i crepuscular d’Antoni Gelabert en què la pedra de la Seu i les murades comparteix harmoniosament l’escenari amb les muntanyes i la mar.

Una dona artista per reivindicar

La secció titulada ‘Figures’ és la que inclou menys peces. Hi ha una tumultuosa Escena de la Guerra Civil Espanyola, de Wilfredo Lam, que retrata l’eufòria agressiva d’una massa de gent alçurada de bel·licositat; hi ha un Fernand Léger modest però molt identificatiu en termes cromàtics i morfològics de l’estil de l’artista, i hi ha també un Homenatge a Bracque del sempre esmunyedís i virtuós (tècnicament virtuós) Elmyr de Hory, famós per les seves falsificacions.

Un aspecte singularment destacable d’aquesta secció són les aportacions de les dues dones artistes que s’hi inclouen. Una és de Maria Carbonero, que hi és amb el retrat del rostre exuberant d’una dona -ulls i cabells negres, coll tort, una cigarreta als llavis molsuts- que ens desdenya i ens desafia, i l’altra és la pintura Esperant els nuvis, de Pilar Montaner de Sureda, una de les poques dones artistes que aconseguiren fer carrera a l’estat espanyol de finals del segle XIX i principis del segle XX. El quadre, formalment impecable, es pot interpretar com una radiografia de la condició de la dona en una societat tradicional: obligades a la resignació, controlades, vigilades.

La darrera secció inclou pintures i dibuixos abstractes d’artistes tan rellevants i diferents entre ells com André Masson, Manolo Millares, Antoni Tàpies, Ramon Canet, Roberto Matta, Hans Hartung, Georg Baselitz i Juli Ramis. També aquí hi ha la presència d’una dona artista sovint negligida, Maria Blanchard, amb una natura morta del 1918. La darrera peça és de Rebecca Horn. Entre l’escultura i el que és conceptual, La Ferdinanda X-Ray consta d’una vitrina amb unes tisores obertes a l’interior, com si l’artista volgués tallar amb el passat i les seves inèrcies.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF