UN GÈNERE EN AUGE
Cultura 13/03/2011

La novel·la negra catalana ensenya les seves millors cartes

Les novetats editorials dels últims anys demostren que, en novel·la negra, no tot es redueix a James Ellroy o Stieg Larsson. Alguns dels autors catalans del gènere ens donen les claus de l'èxit.

Josep Lambies
4 min
Enreixats i feliços Teresa Solana, Jordi De Manuel, Clàudia Pujol i Jordi Pijoan, quatre cínics que es dediquen a la novel·la negra.

Barcelona.Els misteris no només s'amaguen sota quatre pams de neu. L'últim lustre ens ha demostrat que les nostres llambordes també revesteixen clavegueres humitejades d'històries fosques que val la pena fer sortir al carrer. No tot passa enterrat en el gel d'Estocolm, ni tampoc al portamaletes dels Cadillac que es condueixen a San Francisco. I és cert que a mitjan anys 80 els especialistes en el gènere asseguraven que la novel·la negra catalana no existia. Però s'equivocaven de mig a mig. Encara que potser en aquells moments eren poques les trames que havien sortit del cubell de les escombraries -generalment, còpies exactes dels models anglosaxons-, el temps ha demostrat que no tenien raó.

Aquest any s'ha vessat molta sang. Sang catalana. Això diu Àlex Martín, un dels experts en el gènere, que ja no fa cas de la desconfiança d'aquells que trenta anys enrere negaven tota mena de futur a la novel·la negra en català. Martín recorda que ja als anys 50 es va començar a llegir un autor molt més nostrat, Rafael Tasis i Marca, que si bé estava afiliat a l'escola europea, no va renunciar al seu ADN barceloní. La Bíblia valenciana , És hora de plegar i Un crim al Paralelo són tres trets ben disparats. I no pas en un carreró sense sortida, perquè els ja molt més reconeguts Jaume Fuster i Manuel de Pedrolo en van beure de gust.

Aquests petits pioners -i uns quants més, de la corda de Vázquez Montalbán, que van anar venint- van espetegar els dits perquè ara ja es pugui parlar d'una literatura negra pròpia. Aquest any s'han publicat ni més ni menys que dues antologies, que posen el ganivet a la mà d'una bona banda d'escriptors. Àlex Martín i el seu còmplice, Sebastià Bennassar, són els culpables d'un dels dos volums, Crims.cat (Alrevés), que ha acollit una família de novel·listes amb solera que es dediquen de fa temps al policíac. Un d'ells és Jordi Pijoan, l'antòleg del segon recull, Un riu de crims (March Editor), que trasllada l'escenari d'aquesta literatura a les Terres de l'Ebre. Aquest 2011 posa en safata una munió d'històries que no hauran d'esperar el desglaç per fer-se sentir.

Assassins en sèrie

Quatre dels disset còmplices reclutats a Crims.cat es troben entre les columnes del Pati de Ciències de la Universitat de Barcelona. La primera fitxada és Teresa Solana, a qui Sebastià Bennassar -el primer capo de la màfia- va batejar com la gran dama de la literatura negra. Ha marcat territori amb títols tan escabrosos com Set casos de sang i fetge i una història d'amor , tan inquietants com Drecera al paradís , i tan aterridors com Negres tempestes . "Des que es crea una societat, neix la novel·la negra, tant si s'escriu com si no", diu Solana, desmentint el llegendari rumor que el polar català no existeix. "Quan hi ha normes sempre hi ha el desig de trencar-les, ja sigui en ple hivern suec o a la costa mediterrània. Nosaltres, els escriptors, ho posem sobre paper". Li contesta el segon pervers de la trobada, Jordi de Manuel. "La literatura negra és el millor recurs de l'escriptor per posar la lupa sobre les esquerdes de la societat". Com Dashiell Hammett, o molts dels grans escriptors del negre, ha creat un inspector que ja és tot un mite de la literatura catalana, en Marc Sergiot. Ningú no diria que, en realitat, De Manuel és biòleg.

En Jordi Pijoan també hi diu la seva. "No cal baixar sota terra per donar motius a la literatura negra. N'hi ha prou de mirar els diaris i llegir noms com Gürtel, o fer una volta per la costa". Pijoan, arqueòleg de carrera, s'ha manifestat en el terreny amb obres com Tu no m'estimes i Sang Culé . La llista de sospitosos continua amb Clàudia Pujol, periodista i autora de Diari d'un forense i L'escena del crim , que arriba a l'hora en punt a la cita. Ella és del parer que, en el món del crim, s'han de fer les coses bé. "Abans d'escriure, cal tenir-ho tot ben clar. No s'hi val allò de deixar-se dur cap on bufi el vent. Per això, jo començo escrivint la primera i l'última frase. Així sempre tinc clar on vaig". Primera batuda, vista per a sentència.

Negres i ebrencs

"Negre i ebrenc?". Així se saluden, en clau, dos desconeguts. No els cal dur una gavardina de solapes amples, ni un barret enfonsat, ni un maletí de pell. Amb un parell de paraules i una mirada en tenen prou per saber que formen part de la collita nascuda dels arrossars i reunida recentment a Un riu de crims , una obra instigada per Octavi Serret i compilada per Jordi Pijoan . En els últims cinc anys, les Terres de l'Ebre han començat a fer extensiu el conreu d'una literatura que els pares fundadors com Bladé i Desumvila i Juan Arbó ja van fer germinar al llarg del segle XX. Era inevitable que, tard o d'hora, es destapés algun escriptor policíac. El que potser resultava més impensable era que n'apareguessin vint-i-quatre de cop. Molts d'ells s'estrenen en el negre per a l'ocasió.

Com diu Jordi Peñarroja -un dels participants de l'antologia-, les coses mai no passen perquè sí. "Se sol associar el gènere negre a la gran ciutat. Però les històries criminals ambientades en zones rurals vénen de lluny. I penso en les llegendes de bandolers de camí ral del segle XVII". Peñarroja és conscient que el valor que s'ha donat al paisatge ebrenc ha canviat molt des d'aleshores. "La gent acostuma a dir: «Oh, que bonica la terra. Oh, que bonic el paisatge. Oh, mira quin saltiró d'aigua». Però aquest escenari pot servir per a històries molt sinistres".

Lluny de les pedres grises de la gran ciutat, "hi ha un món oblidat però real". Això diu Peñarroja, i altres autors com Teresa Bertran, Vicent Sanz i Alfred Sala subscriuen l'al·legat. Plegats intenten descobrir quins són els misteris amagats a l'ombra del Matarranya que com a escriptors han de mirar d'esbandir. "Arrosseguem un pes històric important", diu Sanz. "No oblidem que al mig del riu hi ha una estàtua en memòria de la batalla de l'Ebre. Encara que això més que de novel·la negra sembla de crònica negra". A tots els fa feliços veure que les terres del sud, amb tots els seus secrets, comencen a tenir veu. I, també, que la literatura negra catalana s'està fent un lloc al planeta.

stats