Cultura 20/03/2011

La nova identitat del cineclub urbà

1 min
Darrere les ulleres  de pasta i la cara d'intel·lectual esnob, Woody Allen consumeix sobredosis de cinema a Somnis d'un seductor.

Barcelona és una ciutat que té una filmoteca, sales de versió original, cicles de projeccions alternatives i més festivals que Nova York. Quina necessitat hi ha de tenir cineclubs? Inevitablement, la identitat dels cineclubs urbans s'ha hagut d'adaptar al creixement exponencial de l'oferta cinematogràfica de la ciutat reinventant la seva funció davant l'allau de competència. Citant a Lampedusa, i de retruc, Visconti, "tot ha de canviar perquè tot continuï igual". Des de la mateixa Federació de Cineclubs, s'ha impulsat l'associació Barcelona Espai de Cinema, un col·lectiu sense seu física que organitza xerrades, tallers, seminaris i tota mena d'activitats relacionades amb el fet cinematogràfic. De tant en tant, evidentment, també fan projeccions, com ara una mostra de documentals en què Barcelona i els barcelonins són protagonistes (Miradocs), però és una més de les seves activitats, no la principal. És un nou concepte de cineclub que manté viva la flama de la passió cinèfila però diversifica la seva programació. Tanmateix, no falten col·lectius més tradicionals, com el cineclub del Reial Cercle Artístic, que va obrir les portes al novembre passat amb la projecció de curtmetratges de Segundo de Chomón amb acompanyament musical (un clàssic del cineclubisme català) i ha recuperat cintes oblidades com M'enterro en els fonaments , una adaptació de Pedrolo dirigida per Josep Maria Forn l'any 1968.

stats