REPORTATGE

Així sona el nou pop mallorquí

Analitzem l’escena efervescent, eclèctica i en català que triomfa més enllà de les Balears. Una generació d’or que ha crescut amb el referent i mirall d’Antònia Font
Així sona el pop de mallorca / Cèlia Atset
TEXT: JORDI GARRIGÓS / FOTO: CÈLIA ATSET

Fa set anys que Antònia Font van decidir separar-se. A la seva manera, sense estridències i amb un tuit publicat a quarts de deu d’un dijous. “Davant els rumors d’avui dematí, esperant el comunicat oficial, us comunicam la dissolució del grup”. No era un adeu qualsevol, representava la dissolució de la banda de pop més important i influent en llengua catalana des de principis de segle. Un mèrit que corroborarà la perspectiva que dona el temps, però que avui dia només poden discutir els Manel. El buit deixat va ser proporcional a la seva llegenda. Passat un temps, Mallorca no ha donat cap altre gran grup de masses com aquell, però a canvi s’ha format una rica i talentosa escena que ha crescut amb la seva influència i exemple.

El 2013, quan el combo liderat per Joan Miquel Oliver actuava per última vegada al Teatre Principal de Palma, Maria Jaume, que llavors tenia tretze anys, se sabia fil per randa tot el seu directe. Ara és l’última revelació de la música en català. Entre ella i Miquel Serra, el veterà d’aquest grup, hi ha vint-i-cinc anys de diferència, però comparteixen la militància en aquesta generació d’or de músics mallorquins. No estan sols, els acompanyen una llarga llista de solistes i grups que formen un panorama eclèctic i heterodox d’una qualitat indiscutible. De la melodia màgica de Da Souza, a la cançó mediterrània moderna de Joana Gomila. Passant pel hardcore infecciós de Saïm, les tornades embolcallants de Salvatge Cor, el postpunk de Polseguera o, ja fora del pop, el virtuosisme clàssic de Magí Garcías. I molts més, un bon grapat de noms i una acumulació de talent inèdita fins avui a l’illa.

El camí dels pioners

La música popular mallorquina en llengua catalana tradicionalment ha seguit un camí paral·lel al de la del Principat: de la Nova Cançó, amb Guillem d’Efak i Maria del Mar Bonet, al rock català dels anys noranta, que a les Balears van cultivar bandes com Ocults i Fora des Sembrat, que va comptar en la seva alineació amb un guitarrista de nom Joan Miquel Oliver. El progressiu èxit d’Antònia Font va marcar un punt d’inflexió amb tot el que havia passat abans. “Als anys noranta hi havia una llosa artística per als grups que cantaven en català a Mallorca: la seva vinculació política. Vam necessitar una banda que demostrés que es podia fer música en la nostra llengua amb naturalitat i sense aixecar cap bandera”, explica Joan Cabot, músic, activista cultural i fundador del segell Bubota, un dels epicentres de la nova música balear. Aquella banda era, evidentment, Antònia Font, que no només van normalitzar que els músics de l’illa no canviessin de llengua vehicular sinó que van aconseguir-ho amb un catàleg de cançons d’un nivell altíssim. “Tots nosaltres els tenim de referència”, reconeix el cantant Miquel Serra. “Ens van ensenyar que es podia fer pop de qualitat i digne en mallorquí. Va ser molt fort”. A part d’això, el més transcendental és que van arribar a tota mena de públic: des del que volia ballar en una revetlla, fins a qui buscava cert estímul intel·lectual. Agradaven absolutament a tothom.

A Mallorca s’ha creat una escena musical en català d’una qualitat indiscutible

“Tenien aquesta estranya raresa de ser un grup popular i alhora tenir un discurs artístic potent, una combinació que s’ha donat molt poques vegades en aquest país. Normalment passa o una cosa o l’altra, no totes dues”, remarca Cabot. Ells van obrir un camí que aprofitarien no només grups mallorquins, també bandes de Catalunya que, a principis dels 2000, començaven a fer pop amb una certa ambició, com Mishima o Mazoni. De manera conscient o inconscient, l’escena balear va seguir l’exemple: “És possible que des de Catalunya sembli normal, però encara avui tota la comunicació de festivals i concerts es fa en castellà. No és tan obvi per a nosaltres fer-ho en català”, explica l’hiperactiu Joan Cabot, que a més de ser articulista de l’ Ara Balears també és membre del grup Lost Fills, amb Pep Toni Ferrer, un dels grans referents de l’escena balear, fundador d’Oliva Trencada, Zulu Zulu i productor de Favela, l’estudi de gravació on han enregistrat els seus discos la majoria dels grups esmentats en aquest reportatge.

La nova escena

Un cop s’havien posat els fonaments, es va produir el miracle dels pans i els peixos: els grups van començar a multiplicar-se fins a arribar a l’excel·lent moment artístic d’avui. “Tinc la sensació de viure temps en què estan passant coses, i no era així quan vam començar, el 2013”, explica Lluís Cabot, cantant i guitarrista dels Da Souza, el referent més sòlid i popular de la nova generació de pop illenc. Al voltant de la trentena i amb quatre discos al darrere, el quintet de Palma ha anat avançant sense pressa, deixant madurar les expectatives generades i engrandint la nòmina de seguidors a cada disc. Amb Salsa agredolça (Bubota, 2020), el seu últim treball, han ampliat encara més un imaginari ric en fantasia. A part del projecte compartit, s’han llançat a provar rumbs en solitari, com en el cas d’Àngel Garau (bateria), en la seva versió més psicodèlica de Suenyos Garau, i del mateix Lluís Cabot, que acaba de publicar nou material amb el seu nom i cognom. Da Souza són un reflex de l’evolució de la música de Mallorca i de certa manera d’entendre l’obra pròpia: “Tots compartim la mentalitat de fer música popular sense perdre de vista el factor personal de la proposta. Has de fer les coses a la teva manera, encara que sigui més arriscat”, explica el cantant. Aquest prisma el tenen des d’Aucell Cantaire, que fa cançó d’autor, fins al rock experimental de Forces Elèctriques d’Andorra. Però també se segueix en grups d’aparença més majoritària, com Jorra i Gomorra. Tots ells firmen treballs d’autor que no sempre busquen el camí més fàcil i obvi, sinó dotar les cançons d’una personalitat intrínseca de la música mallorquina. Per a Joana Gomila, la “sensació de floració general” és molt potent i destaca aquest atreviment de l’escena: “Fem fora la por -diu la cantant-, els límits estilístics s’estan diluint un poc”.

“Compartim la mentalitat de fer pop sense perdre de vista el factor personal”

L’última d’arribar és Maria Jaume, que després de guanyar el concurs Sona 9 per a joves talents, acaba de publicar el seu disc de debut. Actualment resideix a Barcelona i es passeja pels aeroports de Palma i el Prat com si fossin casa seva, anant i venint entre concert i concert. “No em fa falta viure a Mallorca per sentir la connexió que tenim entre tots”, reconeix Jaume, que sent una admiració especial per Joan i Miquel Serra, a qui cita habitualment com a referència: “Fa molt temps que els escolto i admiro. M’hi sento molt propera”, explica. Aquesta sensació és recíproca amb Serra, tot i els molts quilòmetres recorreguts que els separen. “La Maria té un gran potencial, una sensibilitat que t’arriba, un talent genuí”, respon el cantant, que treu importància als salts generacionals: “La clau és que tots hi posem molt bona voluntat, ens escoltem i ens agradem els uns als altres. Potser no som amics íntims, però quan parlem de música ens trobem al mateix lloc”, explica el manacorí.

Construint moviment

A més d’una manera d’entendre la música molt similar i de tenir referents compartits, hi ha dos espais que han sigut molt importants per vertebrar l’escena i posar-la en contacte: el desaparegut blog cultural 40 Putes, pioners en informar i donar a conèixer propostes dels marges que es feien en català, i la discogràfica Bubota, casa de discos per on han passat la majoria de grups que ara estan a primera fila. No només van apostar pels llavors desconeguts Joana Gomila, Miquel Serra i Jorra i Gomorra, i van encarregar-se dels dos últims elapés de Da Souza, també van publicar bandes de qualitat que van ampliar encara més el seu espectre estilístic. És el cas dels imprescindibles Saïm, Roig, Roger Pistola, Aucell Cantaire o Polseguera, projecte d’un altre clàssic local, Tomeu Mulet. Els grups de Bubota, discogràfica ara en parada tècnica, van ser no només una marca de qualitat, sinó també una manera de prendre’s la indústria des de l’amistat: “Van aconseguir ajuntar gent que tenia una visió semblant de com volien fer les coses. Em sentia molt pròxim a tots els grups del segell, perquè era com una família, amics amb qui fèiem dinars i pinya”, recorda Jorra Santiago.

“Hi posem molt bona voluntat, ens escoltem i ens agradem els uns als altres”

Una generació d’or que ha col·locat l’illa a l’avantguarda de la música pop catalana. I el millor és que ja en venen uns quants darrere, com Reïna. Seran ells i d’altres els hereus de la nova onada. Els que escoltaran abans Da Souza que Antònia Font. I així la roda continuarà girant. 

LLUÍS CABOT

Artesania pop del principal compositor de Da Souza

Un dels compositors pop més brillants de l’últim lustre als Països Catalans. Nascut a Palma el 1990 i llicenciat en filosofia, les seves primeres passes serioses en la música arriben com a guitarrista de Beach Beach, imprescindible quartet d’ indie pop mallorquí. El seu projecte més destacat és Da Souza, grup que comparteix amb Àngel Garau, Xavi Hernández, Biel Stela i Guillem Portell. El quintet és probablement la banda insular de més projecció al Principat, un reconeixement que arriba després d’haver superat diverses fases estilístiques: del soroll juvenil dels inicis al pop delicat i perfeccionista del seu quart disc, Salsa agredolça (Bubota, 2020). Cabot destaca per escriure cançons que combinen ironia i fantasia. Creant un univers màgic que mira referents totèmics, com Bob Dylan i George Harrison, s’abraça a mestres contemporanis, a l’estil de Stephin Merritt i Joan Miquel Oliver. Sorprenent a cada passa que fa, acaba de publicar el seu segon treball en solitari, l’EP Fernanda (Bankrobber, 2020).

MARIA JAUME

El debut del nou prodigi de la música en català

Hi ha persones que no recordaran el 2020 com un any desastrós. Maria Jaume n’és una. Cantant i guitarrista de Lloret de Vistalegre de tot just vint anys, fa mesos que tot li va de cara a nivell professional. Va arribar a Barcelona pensant que estudiaria una carrera i ha acabat sent la veu revelació de la música catalana. Guanyadora del concurs de joves promeses Sona 9, ha passat, en un tres i no res, de pràcticament no tenir cançoner propi a facturar Autonomia per principiants (Bankrobber, 2020), un dels discos més aclamats enguany per la crítica especialitzada. Deu cançons per combinar certa nuesa instrumental amb lletres críptiques que vesteixen penombres amb penetrants rajos de sol. Emparentada amb la brillant última fornada de cantautores anglosaxones, com Julia Jacklin, Aldous Harding o Stella Donnelly, i fan militant dels germans Serra (Miquel i Joan), Maria Jaume ha sigut una de les propostes més reclamades d’aquesta temporada per l’escena independent del país. I això no ha fet res més que començar.

JORRA SANTIAGO

Ironia lírica i virtuosisme instrumental des de Manacor

Diuen que només existeix un lloc en què coincideixen tots els músics de Mallorca, en l’amor i admiració per Jorra Santiago. És el representant de la nova generació de la prolífica Manacor, ciutat de Joan Bibiloni i d’una profunda tradició musical. Tot i la seva joventut, és del 1991, se’l pot considerar un veterà de l’escena, ja que ha tocat en un gran nombre de projectes, com Lost Fills o acompanyant Lluís Cabot i Miquel Serra, amb qui actualment toca la guitarra. Lluent arquitecte de cançons, el seu projecte és Jorra i Gomorra, banda amb la qual ha publicat dos discos, una recopilació de rareses, un EP i un dels senzills bandera de la seva generació, A Manacor, proposta d’himne municipal d’un indret “tan petit per ser ciutat i tan poble per ser tan gran”. Multiinstrumentista i virtuós, acumula una bona dosi de referents dels anys noranta (Guided By Voices, Pavement) sense que sembli que està fent una música obsoleta, al contrari. Brillant en els textos, irònics i sense un gram de cinisme, la seva fórmula és completa amb melodies i arranjaments que sempre s’acosten a la cançó perfecta.

MIQUEL SERRA

L’agricultor de maduixes que canta per recordar el seu germà

Miquel Serra (Manacor, 1975) és el veterà d’aquest recull i l’eix que fa de pont entre la vella i la nova escola. Venerat per l’última generació musical de l’illa, exemplifica una manera de ser molt representativa de l’artista local: reposat per fora, psicodèlic per dins. Serra ha fet una mica de tot, i tot bé. Des d’obsessionar-se amb Animal Collective i cultivar el folk mediterrani i la cançó d’autor fins a acabar presentant un disc, L’elegància dorm (Foehn, 2019), amb incursions en un pop assolellat fins ara inèdit en la seva trajectòria. Magnètic i misteriós, el músic mallorquí apareix i desapareix dels escenaris quan vol, sense fer soroll, esfumant-se per tornar al camp a fer el que li agrada més: cultivar maduixes. En la seva imatge pública hi ha un abans i un després del documental Els ulls s’aturen de créixer, guanyador amb tots els honors del Premi Nacional al millor documental musical al festival In-Edit. Gràcies a aquella obra, dirigida per Javier García Lerín i que explica la vida del seu germà Joan, vam descobrir que en Miquel no hauria escrit mai música si ell encara fos viu.

JOANA GOMILA

Agitant la música tradicional des de punts de vista calidoscòpics

Firmem la frase amb què la defineix la web de la seva discogràfica: si en tota generació hi ha una Maria del Mar Bonet, Joana Gomila és la de la seva. Nascuda a Manacor el 1982, suposa la proposta més arriscada i innovadora que ha sortit de Mallorca els últims anys, una unió de folklore local i avantguarda feta amb un gust exquisit.

Després de sorprendre a tothom amb la deliciosa i psicodèlica reinterpretació de la tradició a Folk souvenir (Bubota, 2016), aquest any ha capgirat la seva música amb un nou disc, Paradís (Bubota, 2020). Allunyant-se cada cop més de la música popular i dels límits que marqui qualsevol gènere, Gomila aconsegueix seguir sonant orgànica tot i ser un disc eminentment tecnològic. “És una investigadora de la música, una al·lota que experimenta amb estils no gaire usuals”, diu d’ella Miquel Serra. I té raó, perquè el risc és la seva millor arma. Tot i no estar en els paràmetres estrictes de la nova música pop mallorquina, és, segur, la seva representant més original i diferent.

No et perdis aquesta llista amb els millors grups mallorquins

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF