El noble art del cartellisme cinematogràfic

PalmaDel cinema de barri a la compartimentació de les multisales, del cel·luloide a la cinematografia digital, de les sales X a la democratització de la pornografia: des de la seva aparició, a final del segle XIX, fins a l’actualitat, els cinemes han sofert innumerables transformacions. Malauradament, s’ha anat deixant de banda, no l’estat de l’ànima a què condueix l’acte d’entrar en una sala i envoltar-se del so Dolby Digital quan sapaga el llum, sinó una sèrie de trets i oficis relacionats amb la projecció del setè art.

Verònica Fiol i Tomeu Fiol han decidit retre homenatge a una de les professions vinculades a la gran pantalla que la urgència i la serialització del que Lipovetsky va denominar “hipermodernitat” ha suprimit: la de cartellista cinematogràfic. Aquest és l’objectiu del seu darrer llibre, Rafael Ruiz. L’home que pintava pel·lícules (Órbita, 2017), que varen presentar divendres passat a la llibreria palmesana Llibres Colom, juntament amb el curtmetratge documental El sueño efímero del cineasta Toni Bestard, un projecte paral·lel que construeix un tríptic amb el testimoni de tres cartellistes que varen desenvolupar el desaparegut art a tres ciutats diferents del territori espanyol.

La idea

Expliquen els germans Fiol que la idea del projecte va sorgir durant el procés de documentació del seu anterior llibre, Els cinemes de Palma (Órbita, 2015), quan tingueren l’oportunitat de conèixer Rafael Ruiz Fiol (Palma, 1938). Aquest senyor, que va intervenir a l’acte de divendres, fou gairebé l’únic cartellista cinematogràfic de Ciutat, si no tenim en compte el seu fill, el millor ajudant que va tenir.

Encara que el protagonista de l’obra -a qui percep, a causa de la seva senzillesa, com una mena d’antítesi de l’egolatria- no es dona importància i afirma que la seva feina era com qualsevol altra, els nascuts al segle passat recordem amb certa nostàlgia el reclam que suposaven els cartells de grans dimensions -els més petits eren de 3×4 metres- que es col·locaven a les façanes de l’ABC, el Palacio Avenida o la Sala Augusta, els tres cinemes ubicats a les avingudes, dos dels quals avui ja han desaparegut.

Si pensam en les avingudes com en la Gran Vía de Madrid, al llarg de la qual es concentraven més de mitja dotzena de sales en elegants i luxosos edificis, l’impacte és molt més intens, ja que els immensos cartells convertien el carrer en una veritable galeria d’art.

Art, sí, així era la qualitat de les composicions i la tècnica, però l’art efímer, destinat a la destrucció, ja que les pintures se sacrificaven quan es retirava la pel·lícula de la cartellera. No es disposava d’espais adequats per emmagatzemar obres d’aquelles dimensions i es necessitaven els suports per crear les imatges que anunciarien les estrenes.

La fi de la feina

L’any 2013 marca la fi de la feina de cartellista. Durant aquest any, les darreres obres són exposades i substituïdes pels pòsters oficials de la pel·lícula, d’una mida infinitament més reduïda.

Rafael Ruiz. L’home que pintava pel·lícules repassa l’ofici perdut i la història del cartell de cinema a l’Estat espanyol, fent referència a les grans ciutats, als principals tallers i als experts més rellevants, als inicis de la professió i al seu desenvolupament i la seva trajectòria. Després, se centra en el cas de Palma i desemboca en la figura que dona títol al llibre. Tanca el volum una compilació de testimonis sobre Rafael Ruiz emesos per diferents personalitats vinculades al món del cinema palmesà. El llibre adjunta una galeria d’imatges referides a la vida del protagonista de l’obra, a les façanes dels teatres i cinemes de Ciutat, i una selecció de cartells pintats per ell, que inclouen títols tan diversos com Pinotxo, Dràcula, Love Story, Batman, El Padrí, Indiana Jones i l’última croada, Mad Max, Ciutadà Kane, Casablanca o Trainspotting, per citar algunes de les cintes que triomfen davant la devastació de l’oblit.

El vianant avança per Gabriel Llabrés, alça els ulls i deté la mirada en el clausurat Metropolitan Palace, on pot admirar les tres úniques pintures del gran Rafael Ruiz que romanen als carrers en l’actualitat. En elles comparteixen plana, entre d’altres, l’animal protagonista de Tauró, Woody Allen, l’extraterrestre E.T., Liza Minnelli i John Travolta, com si aquests llenços fossin l’últim alè, la ranera d’una disciplina vençuda. Per un instant, se sent un dels darrers supervivents d’una civilització pretèrita. Reprèn el pas i recupera el vigor pensant en la resistència del setè art. Llarga vida al cinema, amb la vènia de Netflix.