Una nit a l’òpera

Programar Werther, de Jules Massenet, era un repte i, com a tal, un acte de valentia per part de la direcció del teatre Principal

Teatre Principal.- Programar Werther, de Jules Massenet, era un repte i, com a tal, un acte de valentia per part de la direcció del teatre Principal, com si es tractàs d’un termòmetre per mesurar la temperatura operística mallorquina; la menorquina la coneixem. No ha estat un títol habitual, però no sé si es pot qualificar de poc comercial, tot i no ser un Verdi ni un Puccini. En qualsevol cas, el que està clar és que no en va ser, de comercial, com a mínim a la primera representació, i de fet l’entrada que va registrar el teatre tan sols es pot qualificar de minsa; la pitjor que record de qualsevol altra representació operística al Principal, que segur que va tenir una influència negativa en la tasca dels cantants. Val a dir que havia de ser Giusepe Filianoti l’encarregat de donar vida a l’heroi romàntic per excel·lència, però a darrera hora va haver d’abandonar i va ser substituït per Josep Bros, sens dubte més conegut i estimat, amb la qual cosa s’ha de qualificar d’encert i de sort la circumstància, encara que a corre-cuita, i això sempre és un hàndicap. I ho va ser. Josep Bros va mostrar esgotament i va forçar els aguts des del ‘Vous avez dit vrai’. El tenor no estava còmode en el paper i, a la seva veu, li mancava pes, fins a arribar al tercer acte en què, amb el ‘Porquoi me réveiller’, va apujar el nivell de la seva interpretació, tot i que no arribà al millor Bros, el qual hem tingut la sort de gaudir en no poques ocasions. Tampoc Monica Bacelli no va salvar els mobles d’una representació que feia aigües per molts costats. De veu profunda, però sense color, encara que protagonitzà un dels moments més brillants de la vetllada al tercer acte, juntament amb Irene Mas, que exhibí credencials a ‘Bonjour grande soeur’ i arrodoní la seva intervenció amb un ‘Ah, le rire est béni, joyeux, léger, sonore’, de gran qualitat. Correctes Joan Martín Royo i Tomeu Amengual. No tant el cor infantil al primer ‘Noël’. Pel que fa a l’Orquestra Simfònica, dirigida per Cristóbal Soler, en conjunt va ser el millor de tot plegat, mesurada en el volum, arriscant-s’hi, i fluïda en l’execució.

Fins aquí, sense tirar coets, tot es podia salvar, però hi havia un altre factor amb nom i llinatges. En teoria era l’estrella de la funció. Graham Vick, el director artístic d’una producció, que frega els quinze anys, i que no sé per on començar a descriure-la. Pel principi, per exemple, amb un quadre immòbil que feia goig, amb una il·luminació, signada per Robert Jones, que hi donava un aire de nivell alt. Tan sols va ser un miratge. Érem davant una tragèdia descomunal, que no es pot tractar estèticament com si fos una comèdia protagonitzada per Doris Day i Rock Hudson. A mesura que passaven els minuts tot empitjorava. Com, per exemple, els actors fent voltes, no sé amb quina intenció, i sense gens de traça, segur que seguint les indicacions del mestre de cerimònies, perquè a alguns els he vist en altres circumstàncies i en conec les possibilitats. Tot impostat, postís. Com també el rictus del protagonista, que no necessita tanta exageració ni molt manco. En silenci, recolzat a la columna del prosceni, Bros semblava un actor del cinema mut. Espantosa, gairebé patètica, la tòrrida escena d’amor entre els protagonistes, que va estar a punt d’acabar en còmica, i que no haurien superat ni els germans Marx a Una nit a l’òpera. Però, així i tot, qui es va superar va ser Graham Vick quan va fer aparèixer Monica Bacelli, com una “teresina” de teatre amateur, dolent, per interpretar una espècie d’aparició sobrenatural de collita pròpia. La cirereta del director artístic superant l’insuperable va tenir lloc amb el canvi d’escenari al tercer acte. Un autèntic desgavell de crits, martellades i altres renous característics del bricolatge amb la cortina tancada i el director musical sense saber què fer. Si hagués estat una comèdia, potser hauríem rigut…

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF