La nit de les criatures verdes

MuroArribam puntuals al Teatre Municipal de Muro, en el qual aquesta nit -la del 3 de novembre- Micah P. Hinson (Memphis, 1981) ofereix en solitari Presents The Holy Strangers (Full Time Hobby, 2017), el seu nou disc.

Es tracta de la sisena ocasió en què el músic nord-americà visita, de la mà de Fonart, l’illa, i fa dies que s’han exhaurit les entrades, així que no queda ni un seient lliure. En veure com s’omple l’auditori, em ve al cap l’escena final de Gremlins (Joe Dante, 1984), la del cinema ple de criatures verdes. Desconec el que tracta de comunicar-me el subconscient amb aquesta analogia; potser em vol remetre a 2010, quan Hinson va tocar amb el grup saragossà Tachenko al teatre Principal de Palma obrint el directe amb una versió en clau punk-rock del tema principal de la pel·lícula. Que consti que m’erigesc en defensora d’aquestes bestioles rebels -tant dels gremlins com dels músics- i que plor cada vegada que veig el film, en el moment en què les flames devoren la sala.

Per fortuna, al Teatre Municipal de Muro no hi ha més foc que el dels cors inflamats: el del cantautor, que va desgranant amb sobrietat intimista els temes que interpreta, en única companyia de la seva guitarra acústica Seagull i d’un tassó de llet, i els dels assistents, absorts en el repertori, que només emergeixen del seu enlluernament per emetre un sincer aplaudiment després de cada cançó.

I és que Mr. Hinson, per sort o per desgràcia, desperta passions i mai indiferència. Mentre uns el qualifiquen de groller i maleducat, altres li declaren amor incondicional i cauen retuts als seus peus. Presenciant el seu directe, s’entén per què: aquesta persona d’aspecte fràgil i delicat fins a l’extravagància descarta a cada nota la prestesa del món i estableix connectors entre ell i els que escolten, com si cadascuna de les cordes de guitarra esquinçàs la sensibilitat de l’oïdor. O l’odies o l’estimes; la mesura mai va ser bona companya de l’art.

L’àlbum que presenta ha estat descrit pel mateix artista com “una moderna òpera folk que recorre la vida d’una família i s’estén per tots els estranys i gloriosos llocs als quals et dirigeix la vida”. Les seves paraules adquireixen sentit ple en pensar en la seva trajectòria vital, una mena de muntanya russa en la qual el consum d’estupefaents, les estades a la presó i la malaltia s’entreteixeixen amb l’amor, la redempció i la llum. Anomenau-ho clarobscur, guerra civil o viatge iniciàtic; jo ho denomín vida. I d’aquesta vida emana la catarsi que produeixen les seves composicions, que han absorbit les llums i les ombres fins a aconseguir crear àngels a partir de dimonis, que és la veritable empresa de l’art.

Presents The Holy Strangers, a l’elaboració del qual ha dedicat dos anys, conté catorze talls i ha estat gravat a Denison, Texas, des d’una perspectiva purament analògica. En el concert, interpreta setze cançons i substitueix les instrumentals del disc per temes pretèrits que perllonguen i completen el relat d’aquest estrany sagrat, que afirma tenir una pèssima memòria però que encara recorda quan durant la seva primera visita, el 2005, se li va rompre una corda i finalitzà el directe de manera inesperada, atrinxerant-se en el seu camerino.