ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 40

La nit del catorze-trenta

Però qui va sortir al balcó va ser una senyora gran amb bata que, agafada a la barana, exclamà: “ ¿Qué escandalera es ésta? ” El Giscard d’Estany va treure el mòbil per enllumenar la dona, i després va projectar aquella llum fràgil sobre el seu rostre i el del ressuscitat. A l’home sense cap li va demanar que també mostrés la seva cara per fer-li més confiança a l’anciana, però ara no li venia de gust mullar-se i va seguir amb el cap sota la roba. “Soc jo, senyora Isabel! Li pot dir al seu fill que surti, sisplau?” La dona va sacsejar el cap negativament: “ ¡Está acostado! ” Dintre del Giscard d’Estany hi havia un cor romàntic. Ningú no s’enfonsa dins un mar de boira si no és amb aquesta condició sentimental. Cadascú, però, es fa una boira a la seva mida. A la del Giscard d’Estany, la substància era la nostàlgia aliena, molt més suportable per a ell que la pròpia. Aquesta actitud de vegades semblava desídia, i d’altres deserció. Era un d’aquests homes religiosos que no tenen cap religió.

Quan va enllumenar el balcó altre cop, va trobar el seu amic vestit amb pantalons de pijama i una samarreta de Grateful Dead. “ Ey, ¿qué pasa, Giscard? ”, va cridar l’amic mirant de mantenir certa distància amb la seva mare. “Andújar, tio, pots llançar-me les claus del teu cotxe? És que tenim una urgència. Ens n’anem cap a Ocata”. L’amic va entrar al pis i, passada una estona, va sortir i va llançar al carrer un paquet embolicat amb un full de diari. “ Ahí van. ¡Suerte!

Tot d’una, els tres homes es van posar a córrer cap a una vorera on hi havia aparcat un 1430. Van entrar-hi sense dir-se res i quan el Giscard el va engegar es van encendre els seus quatre fars davanters com si hagués nascut altre cop el món. El romanticisme del Giscard d’Estany era més nietzscheà que platònic, ja que se sostenia sobre l’etern retorn, encara que fos el retorn d’allò que mai no havia vingut. El Gircard d’Estany se sentia una mica cínic, però el seu cinisme no era el mateix que el de l’Òscar Ideesnoires. Tot i això, ambdós tenien en comú una íntima identificació amb el significat de la paraula cínic, que vol dir gos. Aquest sentiment es va fer palès en el moment en què els tres ocupants del cotxe van sentir que algú grapejava la xapa. Era el Mario Bros, el gos negre, que els havia seguit tota aquesta estona. L’Agostinho Acevedo Ferreira li va obrir la porta i, en entrar, el va abraçar amb molta estima i li va fer molts petons. Un cínic no és qualsevol gos, sinó un gos de carrer. El cotxe va arrencar a tota llet enfilant cap a Ocata. Les llums vermelles dels semàfors eren focs extints. “Quin model és aquest vehicle?”, va demanar l’home sense cap, i el Giscard d’Estany li va dir: “Un catorze-trenta”.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF