MÚSICA

La nit en què Bad Bunny va coronar-se al Sónar

El cantant s’endú tot el protagonisme en la tercera jornada del Sónar després d'assegurar que vol deixar la música per tornar a Puerto Rico a protestar contra Ricardo Rosselló

Era qüestió de temps que passés, fent una mirada general a l’estat de la música al món: en un mes i mig, les dues estrelles més rutilants –i amb més reproduccions de 'streaming'– del ‘reggaeton’ planetari han encapçalat els festivals més grans i prestigiosos de la música pop i electrònica de Barcelona. Primer el Primavera Sound, amb el triomf incontestable de J Balvin a la lliga dels grans escenaris, i la nit de dissabte el Sónar amb la presència de Bad Bunny, que només fa un any actuava al Reggaeton Beach Festival, un esdeveniment amb un gairebé nul seguiment mediàtic i tractat amb condescendència generalitzada. El que han fet aquests festivals és una legitimació en tota regla i la confirmació no d’una hegemonia, però sí d’un gènere que mira a la cara a qui sigui sense haver de sentir-se el germà vulgar. Avui és normal el que fa un lustre era una absoluta quimera.

El Sónar del triomf de Bad Gyal i el cavall de Cecilio G

Benito Antonio Martínez Ocasio, nom real de Bad Bunny, era la notícia del dia no només per ser el primera espasa de la segona nit del Sónar, sinó també perquè va anunciar la seva renúncia temporal a la carrera professional. El motiu? El clima d’inestabilitat a Puerto Rico, el seu país, en protesta progressiva contra el governador Ricardo Rosselló. Bunny va anunciar que dimitia de la música fins que el dirigent no ho fes de la política, tot i que no s'ha confirmat oficialment que hagi cancel·lat cap dels concerts que té previstos les pròximes setmanes. Potser per aquest clima semirevolucionari en què es troba, va aparèixer a l’escenari SonarClub vestit com un Iàsser Arafat 'urban': estètica militar, cara tapada per un mocador, semblant a una mosquitera, i ulleres de sol. L’acompanyava un punxadiscos i sis coristes que van anar apareixent i desapareixent de l’escenari, però sobretot l’acotxava una munió de gent a la pista, que va apadrinar l’aposta de l’organització acudint en massa a seguir la cerimònia.

El Sónar surt "enfortit" d'una edició amb "xifres d'assistència raonables"

Sent un xou més humil en recursos que el de J Balvin, la principal energia del concert de Martínez Ocasio va ser la indiscutible connexió amb un públic absolutament entregat (el karaoke a pulmó a 'Diles' i 'Si estuviésemos juntos' impressionava) i un catàleg de cançons que agrupen tot el que funciona: 'reggaeton' canònic ('200 MPH'), 'trap' ('Soy peor'), balades amb aires d'himne (’Amorfoda’) i canonades realment infeccioses com ‘Sensualidad’, amb què el cantant va fer jugar el públic d’una banda i l’altra de l’escenari.

Bad Bunny no podia obviar la situació política del seu país ni la decisió d’abandonar temporalment els escenaris: “Estic orgullós de Puerto Rico, la meva gent em necessitava allà”, va dir il·luminat per dues grans banderes reflectides a les pantalles i crits de “Ricky renuncia” a la pista. En el moment d’anar acabant, després d’una hora i quart amb la cara tapada, la va ensenyar per acomiadar-se amb dues peces clau del cançoner pop de l’últim any: ‘I like it’ i ‘Calladita’. Per audiència, resposta i espectacle, Bad Bunny deixa temporalment els escenaris amb un concert en què passen coses, balles, cantes i t’emociones. Un cap de cartell amb majúscules i tipografia ben grossa.

Classe de 'grime'

L'endarreriment acumulat pel concert del llatinoamericà va comportar corredisses per arribar al SonarPub, on actuava un dels militants del segell de Travis Scott, el raper Sheck Wes. Vestit amb una samarreta del Barça model mantell, va presentar el seu exitós disc de debut, de clara influència en l’escola novaiorquesa de finals del segle XX: crits, sons de pistola i un ‘hit’ que va fer despertar els més narcolèptics: ‘Mo Bamba’, dedicat al jugador dels Orlando Magic de la NBA. Encara tremolava l’últim ‘beat’ que començava una sessió de 'house' amb tones de ‘groove’ que va capgirar el segon escenari. Tot i ser deixeble de l’imprescindible Jay Dilla, Waajeed va tirar poc d’orígens hip-hop i va deixar anar algun toc de soul agradable.

El Sónar ofega penes amb els versos de Stormzy i Vince Staples

Qui va complir amb el que se n’esperava va ser Skepta: heroi, llegenda i un dels principals divulgadors del ‘grime’. Per fi ha arribat la continuació de l’excel·lent ‘Konnichiwa’, una bíblia del gènere que ha trobat prolongació a ‘Ignorance is Bliss’, un nou cop de colze a la comercialitat, adjectiu del qual el de Tottenham marxa aterrit. El concert que va fer al Sónar, un dels últims directes de la nit abans de les punxades, va ser dur i elèctric, sense deixar ostatges. Repassant principalment les cançons noves, sense oblidar que hi havia píndoles com ‘It ain’t safe’ que no hi podien faltar. Veterania, estètica 'gang', visuals vistosos i una ‘rave' hip-hopera en què ningú va parar de saltironejar.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF