Sa Pobla“Actuar a llocs on no ho has fet mai et lleva certa pressió, perquè la gent no té expectatives”. La cantant basca Izaro Andrés (1993) serà per primera vegada a Mallorca aquest dissabte, en el marc de la programació “La lluna en vers”. “No sé què passarà, estic intrigada i amb moltes de ganes. Sigui el que sigui estarem contentes”, diu. La música sempre havia estat dins la seva vida, però mai no s’havia plantejat que podia viure d’això. Va arribar per sorpresa, “i tanta sort que va arribar”. Des del 2016, quan va començar “seriosament”, fins ara, ha tret tres treballs discogràfics. El darrer és Limones en invierno. Canta indistintament en castellà i en euskera: “Els meus discs reflecteixen bastant bé la meva normalitat lingüística“, assenyala. El concert serà dissabte al Santuari de Consolació de Sant Joan, a les 21.30 hores.
En només cinc heu publicat tres projectes discogràfics, la vostra vida ha fet un gir radical… Ha estat vertiginós, aquest camí?
— Al principi no te n’adones del que passa. El segon disc va ser un punt d’inflexió, en aquell moment vaig tenir una crisi existencial. Vaig perdre l’anonimat, almenys en l’àmbit d’Euskal Herria, i el que tenia dins el cap que seria la meva vida –estudiar una carrera, fer feina del que has estudiat…– Quan, de sobte, tot va cap a una altra direcció, encara que sigui bona o millor, entres en estat de xoc, i ho has de gestionar. Jo, en aquell temps, cap al 2018, vaig perdre la veu. No sé si va ser estrès, ansietat… o simplement reconèixer que la meva vida aniria en aquella direcció. Ara mateix no entenc la vida sense la música, sense que sigui aquesta. És la meva normalitat, i ho agraesc.
De tot el que comporta ara la vostra vida, què és el que més us agrada: compondre, anar de gira, gravar…?
— Compondre em fascina. És un moment en què m’imagín a mi mateixa envoltada de moltíssims de clons meus, fent brainstorming totes plegades. Em sent molt acompanyada tot i estar sola. És un moment molt íntim: ric, em sorprenc, plor, m’emocion. Sent que és una cosa molt col·laborativa que neix des de diferents parts de mi. Ara bé, anar amb l’equip cap a un concert, fer les maletes, mostrar-nos la roba, sopar a prop d’allà on tocarem, estar junts… aquest ritual m’agrada molt també.
Teniu cançons molt poperes, en positiu, alegres. D’altres molt més íntimes, amb un punt oníric. Amb què pensau quan componeu?
— En moltes de coses. M’inspira el moviment, la llum, les persones i les sensacions que em generen. Però, d’una manera especial, m’ajuda a compondre tot el que sigui orgànic: el vent, la pluja… i totes les emocions que em provoca.
Què us impedeix fer feina?
— La peresa és la cosa que més em bloqueja del món. Si tenc algun pecat capital, aquest és la peresa.
En el vostre darrer disc hi ha una col·laboració amb Xoel López. Com és veure que ja formes part del panorama estatal de música?
— Molt fort. Fa tres concerts era a l’escenari estava cantant. Vaig mirar al públic, que estava cantant molt fort, i em van venir ganes de plorar. Al final ho normalitzes, perquè és el teu dia a dia. Però conèixer Xoel López era impossible fa cinc anys, de la mateixa manera que era impossible fa tres anys. Ara ja no. Per a mi és un plaer formar part d’alguna cosa, el que sigui, amb la gent que admir.
La pandèmia us va obligar a cancel·lar la gira de Limones en invierno unes quantes vegades. Com us va afectar, això, tenint en compte que tampoc no fa tant que sou part del sector i que devia ser un any important?
— Quan vaig veure que a tothom li passava el mateix vaig adonar-me que no m’havia de prendre personalment el tema de la pandèmia, perquè ningú no podia fer-hi res; això va ser un sotrac per a tothom. És cert que l’any 2020 era un any decisiu per a nosaltres, teníem moltes de ganes de mostrar el disc i veure quina projecció tenia. Teníem dates posades de concerts a nombrosos festivals per mirar d’arrelar. Vàrem fer una gira a Mèxic, però no ens vàrem tenir temps d’anar als altres països llatinoamericans on havíem d’actuar. En alguns casos vaig pensar que perdia la meva oportunitat.
No ha estat així, i ho demostra la vostra agenda i també el seu públic.
— Sí, em sent molt còmoda. Tenc la sensació que aquest és el meu lloc, on pertanc. Crec que la nina que vaig ser ja sabia tot això, que acabaria fent música.
En quins miralls us agrada mirar-vos?
— Em mir en la gent que m’envolta, en el meu entorn i, sobretot, en com tract les coses. Tot el que feim parla de nosaltres –tirar un plàstic enterra, un cigarro, cridar a algú... Jo intent ser una bona persona amb qui conviure.
Ara que viviu de la música, quin és el vostre somni?
— Fer-me vella cantant, i no patir el col·lapse climàtic.
