‘IN MEMORIAM’

L’ocell torna al niu a morir

Neus Català explicava amb orgull que als camps de la mort (no li agradava parlar de camps de concentració) no havia plorat mai davant un SS

L’ocell torna al niu a morir, deia la Neus. El niu és els Guiamets, el poble del Priorat on Neus Català va néixer el 1915 i on va morir ahir, la vigília del 14 d’abril, als 103 anys. El mateix niu on el seu germà Lluís havia mort amb 101 anys i la seva mare amb 100 anys i 100 dies. On el pare un dia va agafar una jove i combativa Neus i li va deixar anar: “Tu no abaixis mai els ulls per ningú”.

I així ho va fer. Neus Català explicava amb orgull que als camps de la mort (no li agradava parlar de camps de concentració) no havia plorat mai davant un SS. Les dones del camp de Ravensbrück eren una veritable família. Una companya més gran li feia de mare, a la Neus, i ella tenia afillada la seva estimada Tití. Les feia riure a totes cada vegada que es calçava uns sabatots del número 42 (ella gastava un 36) i es posava a caminar com Charlot, amb un bastó imaginari que feia girar a la manera del gran Charles Chaplin.

Hi van morir 92.000 dones a Ravensbrück. Feia posar la pell de gallina quan Neus Català relatava la seva experiència als camps nazis. L’olor de carn humana cremada, “que no és la mateixa que la que fa un altre animal”, aquella xemeneia que no va deixar de funcionar ni un sol dia i l’impacte de la primera imatge tot just entrar-hi: “Vam veure dones que eren calaveres amb ulls, el que després vam ser nosaltres”. I la frase que la Neus es va repetir cada dia mentre va ser allà dins: “No em moriré, perquè no em vull morir; no em moriré, perquè no em vull morir”.

Ara sí, finalment Neus Català ha mort. 75 anys després. I ho ha fet dolçament a la seva habitació del geriàtric dels Guiamets, on ha viscut els últims deu anys. L’ocell torna al niu a morir. I ho va fer ahir, un dissabte a la tarda, acompanyada del personal de la residència, de la seva filla Margarita (que viu a França, però havia vingut a passar els últims dies amb ella) i de la Mariona i en Ventura, de Cal Roset, que han dedicat aquests anys a cuidar la Neus com si fos la seva mare. Tots els nazis de Ravensbrück ja eren morts i ella va viure fins ahir, fins als 103 anys. Tenia la satisfacció d’haver vist desfilar els cadàvers dels qui la volien veure morta. Però no per venjança, deia. Per justícia.

Ha mort una dona forta i tossuda, coratjosa, després d’una vida dedicada a lluitar per la República, la llibertat, la dignitat de les dones i la memòria. Encara que li fes mal, tornava periòdicament a Ravensbrück, perquè estava en deute amb totes les seves companyes que hi van morir. Llavors recordava el dia que en va sortir, després de l’alliberament del camp. El primer que va fer va ser agenollar-se i besar el terra. La desil·lusió li va venir després quan es va adonar que, mentre Europa s’havia desempallegat del feixisme, a Espanya continuava manant Franco. “Què s’ha fet aquí contra els franquistes? Res de res, han continuat manant”, es lamentava la Neus aquests últims anys.

Quan tenia 97 anys, Neus Català em va obrir les portes de la seva habitació del geriàtric dels Guiamets durant dos dies, el 20 i 21 de juny del 2012. Hi vam gravar El convidat (TV3), amb l’emoció de conèixer i fer conèixer una personalitat única, sense saber que -per raons d’edat- acabaria sent la seva última entrevista. Hi tenia, a l’habitació, una reproducció del Guernica de Picasso penjada a la paret, desenes de llibres, una finestra amb vistes al Priorat i la fotografia d’ella amb el vestit de ratlles, en un marc amb la bandera republicana i la catalana. Li agradava la llibertat que tenia en aquesta residència. Hi entrava i en sortia quan volia. Llegia les cartes que li enviaven i, abans d’anar a dormir, això sí, s’havia de prendre una pastilla. Com els últims 75 anys. Els nazis li havien robat la son.

Aquesta habitació era casa seva des del 2010, quan encara vivia a Rubí i va patir una caiguda. Llavors van decidir que era el moment de tornar al niu. El cobrellit que l’esperava al geriàtric era de ratlles. La Neus i la seva filla Margarita es van mirar i van demanar que el canviessin. Des que va sortir de Ravensbrück, mai més havia portat res de ratlles.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF