ARTS ESCÈNIQUES

“El nazisme està tornant vestit amb una altra jaqueta”

El belga Chokri Ben Chikha equipara jihadisme i franquisme a la Beckett

Quan Chokri Ben Chikha (Ostende, Bèlgica, 1969) va posar els peus a Catalunya al setembre, va quedar parat davant les banderes que onejaven als balcons. “Era estranyíssim. No parava de veure banderes catalanes i espanyoles, algunes de costat. Era el conflicte fet imatge”, explica el director belga. Ben Chikha va desembarcar a Barcelona sota l’aixopluc del projecte IT Teatre de l’Institut del Teatre. “Em van proposar d’adaptar una peça que havia fet a Bèlgica a la realitat catalana i amb onze actors que s’acaben de graduar a l’Institut”, diu el director.

De seguida va veure factible traslladar la tesi de l’espectacle, titulat Amnè(i)s(t)ia: say sorry, al panorama català i espanyol. “En la versió de Bèlgica traçava paral·lelismes entre els nazis que van lluitar contra els bolxevics i els terroristes belgues radicalitzats a Síria -diu Ben Chika-. Per exportar-lo a Barcelona, vaig equiparar els defensors del règim franquista amb els jihadistes espanyols”. El muntatge, que es pot veure des d’avui fins diumenge a la Sala Beckett, posa el focus en els familiars dels combatents per reflexionar sobre l’impacte que té, per a uns i altres, estar vinculat amb feixistes o terroristes. Els paral·lelismes, diu Ben Chika, són evidents. “Tots dos comparteixen les mateixes idees sobre la religió, l’ús de la propaganda, l’autoritarisme i la repressió. En tots dos casos estem parlant d’un idealisme problemàtic”, afirma.

Amb el canvi d’escenari i l’obligada documentació, el director va descobrir una part de la societat espanyola que desconeixia. “¿Com pot ser que fins al 1975 Espanya fos una dictadura i formés part d’Europa? ¿I que després s’amnistiés els franquistes com si no hagués passat res? És increïble”, exclama el director. De l’aproximació a la història espanyola, Ben Chikha n’extreu un bon feix de preguntes sobre el pes del passat i les conseqüències de silenciar-lo. “¿Els familiars dels atacants són culpables? ¿Quins traumes arrosseguen? ¿Com en podem parlar a través de l’art i fugint dels dogmatismes? Les preguntes no s’acaben. Vull que el públic les agafi i en faci alguna cosa”, diu el director.

El virus d’oblidar el passat

Malgrat els interrogants, a Amnè(i)s(t)ia: say sorry també hi ha certeses. L’espectacle fa una fèrria defensa de la necessitat de trencar silencis imposats i de saber demanar perdó. Aquesta qüestió es fa explícita a través d’un programa de YouTube impulsat pels protagonistes de l’obra amb l’objectiu de resoldre els conflictes arrelats a la memòria històrica. “El virus més gran és oblidar el passat. Per això ara el nazisme està tornant vestit amb una altra jaqueta. Només cal mirar cap als Estats Units o el Brasil”, lamenta. El muntatge enllaça així el passat i el present per reflexionar també sobre la realitat catalana actual.

“Esclar que parlem dels presos polítics. Si no ho fem nosaltres, els artistes, qui ho farà? -afirma el director, visiblement emocionat-. Que hi hagi presos polítics és una vergonya per a Europa”. Ben Chikha explica que a Bèlgica “l’extrema dreta s’ha apropiat de la causa independentista catalana i l’utilitza”, un fet “dolorós, perquè no fan referència a la diversitat del moviment”. Tot i això, el director ha treballat per “no fer una performance que fos propaganda independentista”, sinó que mostri la realitat des de diferents prismes. Per això ha buscat humanitzar els familiars dels franquistes i dels terroristes. “El gran poder de la propaganda consisteix a fer que els altres semblin monstres”, assenyala el director. L’espectacle té un repartiment jove que llança el missatge que no tot està perdut. “Són el futur, la memòria està a les seves mans”, apunta el director. Inevitablement, el muntatge és una eina de combat per batallar contra els perills d’amagar el passat a sota les taules.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF