Cultura 04/10/2019

El nazi ‘mallorquí’ que s’amagava a Damasc

Una nova sèrie de Netflix explica la vida d’un famós espia del Mossad a qui hauria pogut delatar un fugitiu alemany que s’ocultava a Síria darrere l’àlies Bartolomé Fiol Rosselló

Martí Crespo
6 min
El nazi ‘mallorquí’ que s’amagava
 A Damasc

BarcelonaEl nom d’Eli Cohen fa més de mig segle que representa una espina clavada per als serveis secrets israelians. Aquest jueu egipci reclutat pel Mossad va espiar durant alguns anys Síria des de Damasc mateix, fent-se passar per un pròsper home de negocis afecte al règim. Sovint es diu que la valuosa informació que va proporcionar a Israel del 1962 al 1965 sobre la vida política -com el cop d’estat del general baasista Amin al-Hafiz- i la defensa del país veí van facilitar la ràpida victòria de l’exèrcit israelià en la Guerra dels Sis Dies (1967), que es va saldar amb l’ocupació fins avui dels estratègics alts del Golan. La detecció de les radiotransmissions de Cohen i l’arrest posterior, el gener del 1965, en van aturar la fulgurant carrera. I l’execució pública de l’espia al centre de Damasc, el 18 de maig següent, va marcar una profunda ferida a Israel que encara no s’ha tancat: cinquanta-quatre anys després, les seves restes continuen en mans sirianes.

Tot això es plasma prou bé a The Spy, una minisèrie estrenada per Netflix aquest setembre. Protagonitzada per Sacha Baron Cohen (sense cap relació de parentesc amb el personatge que encarna), s’hi relata amb un cert detall la vida i la mort d’Eli Cohen des que va ser captat pel Mossad fins que va morir penjat a la cèntrica plaça de Marjeh. En sis capítols, els guionistes Gideon Raff i Max Perry repassen el seu entrenament a Israel, l’estada a l’Argentina per fer-se un nom com a empresari encobert entre la important comunitat siriana al país sud-americà i l’arribada a Damasc amb l’àlies Kamel Amin Thaabet, un personatge que es va guanyar ben aviat la confiança i el favor de polítics i oficials d’alt rang sirians, a més d’influents personalitats del país àrab gràcies, entre més coses, a les festes organitzades al seu luxós apartament.

La sèrie, basada en el llibre L’espion qui venait d’Israël d’Uri Dan i Yeshayahu Ben Porat (1967), va exposant amb habilitat les creixents sospites del contraespionatge baasista respecte del puixant empresari acabat d’arribar de l’Argentina, i destaca com a element clau de la seva caiguda l’ajuda dels soviètics per descobrir qui generava interferències en les comunicacions de l’estat major sirià transmetent a l’enemic informacions vitals per a la seguretat nacional. La sèrie no fa cap referència, en canvi, a algunes altres tesis aportades en la nombrosa bibliografia publicada fins als nostres dies sobre el cas. Per explicar-ne la detenció, hi ha qui sosté que un oficial egipci de pas per Damasc va reconèixer Cohen, a qui havia interrogat per activitats sionistes quan era jove al Caire. També s’especula que va aixecar sospites, en un moment en què el president Al-Hafiz veia traïdors i talps pertot arreu, el seu contacte assidu amb un altre home de negocis ben connectat a Síria, Majid Xeikh al-Ard, que va resultar ser informador de la CIA. I una altra hipòtesi, esmentada en algun document classificat de la mateixa agència nord-americana i al llibre Eli Cohen. Open case de Noam Nachman-Tepper (2017), és que en la detecció hi va poder influir l’interès desmesurat -per a un patriota sirià com se suposava que era Kamel Amin Thaabet- per un dels no pocs nazis que es refugiaven a Damasc a l’època, amb passaport espanyol i un àlies si més no curiós: “Bartolomé Fiol Rosselló”.

El nazi ‘mallorquí’ que s’amagava a Damasc

Síria, refugi d’alemanys

La desfeta del III Reich el 1945 va portar molts dirigents del règim nacionalsocialista als tribunals especials per a crims de guerra. Però també és veritat que uns quants, per mitjà de xarxes secretes conxorxades amb alguns estats europeus, van aconseguir eludir la justícia internacional i van fugir del Vell Continent. El cas de Franz Rademacher, Rosselló, nascut el 1906 a Neustrelitz, va seguir una via intermèdia. Detingut just després de la guerra, la seva responsabilitat primer com a membre de la Gestapo i des del 1940 al capdavant del Departament d’Afers Jueus del Ministeri d’Exteriors nazi va fer que els aliats es plantejassin de fer-lo seure a Nuremberg. De motius, no en faltaven: des de ser un dels assistents en una reunió sobre l’anomenada ‘solució final’ al quarter general de seguretat del Reich el 6 de març del 1942 fins a participar en un diabòlic pla per deportar tots els jueus d’Europa a l’illa de Madagascar, passant per l’enviament de dietes als seus superiors després d’un viatge als Balcans amb l’indissimulat encapçalament “Liquidació de jueus a Belgrad” o la seva implicació en la deportació de cent mil persones de França, Bèlgica i els Països Baixos a camps d’extermini.

Després d’un temps en presó provisional, el 17 de març del 1952 els jutges alemanys li van imposar una lleu pena de tres anys i cinc mesos per considerar que no hi havia prou evidències de molts dels càrrecs que pesaven sobre seu. I encara més: en van decretar la llibertat amb fiança fins que no es resolguessin els recursos d’apel·lació. Un tracte de favor, sens dubte, que alguns han vinculat amb la relació que havia mantingut durant el nazisme amb Hans Globke, a l’època del judici ajudant personal ni més ni menys que del canceller Konrad Adenauer. Rademacher no va desaprofitar l’ocasió i es va fer fonedís. Algunes fonts diuen que va anar directament cap a Síria des de França. Unes altres, que va passar per l’Espanya franquista abans de trobar refugi i feina al Pròxim Orient, seguint els passos de la mà dreta d’Adolf Eichmann, Alois Brunner, i de Walter Rauff, responsable de les càmeres de gas mòbils. I encara hi ha qui sosté, com Jorge Camarasa a Odessa al Sur: La Argentina como refugio de nazis y criminales de guerra (2012), que abans d’acabar a Damasc va passar per l’Argentina… com Eli Cohen. Segons aquesta hipòtesi, només el sonat segrest d’Eichmann a mans del Mossad, el 1960 a Buenos Aires, va empènyer Rademacher a cercar un refugi més segur a Síria.

El nazi ‘mallorquí’ que s’amagava a Damasc

Un espia anomenat Rossello

Via l’Argentina, via Espanya o via França, la realitat és que alguns informes desclassificats de la CIA ja el situaven entre el 1957 i el 1958 vivint a Damasc amb el nom de “F. Bartolomé [Tomé] Rosselló” (i variants: Rosello, Rosilio, Rosillo, Rozalio...). El cognom Fiol, el que queda més amagat al seu àlies és, curiosament, de descendents de jueus, segons el llibre Sangre judía de Pere Bonnín, que fa referència a un document de la Inquisició del segle XV. Els informes secrets nord-americans també indicaven que era un dels tres socis de l’empresa d’importació i exportació Souheb Mahmoudy, amb contactes professionals amb França, Anglaterra i Espanya: “Parla i escriu l’idioma de tots tres països”, s’especificava. I encara més coses va descobrir la CIA. El 21 de maig del 1962, l’agència nord-americana informava des de Munic: “Converses telefòniques interceptades recentment han revelat que Franz Rademacher està a sou del Bundesnachrichtendienst” (BND, els serveis secrets de la República Federal d’Alemanya). Reclutat probablement per Hans Rechenberg, un altre exfuncionari nazi amb bons contactes a Algèria, Rademacher va passar alguns informes a Bonn sobre la situació siriana a través d’un enllaç suís. Com denunciava Der Spiegel fa vuit anys, arran d’aquesta revelació de la CIA, les autoritats alemanyes no sols sabien on s’amagava el fugitiu Rademacher, sinó que fins i tot li pagaven un sou i li van treure del cap d’abandonar Damasc quan es va assabentar amb preocupació de l’execució d’Eichmann a Israel. Però en una Síria amb les autoritats cada vegada més obsessionades per la presència d’infiltrats de mig món, a la RFA no van arribar gaires informes del seu agent encobert perquè va ser arrestat el juliol del 1963 acusat d’espionatge.

Després de dos anys entre reixes, amb períodes d’aïllament i fins a dos atacs de cor superats, el BND no va poder impedir que l’exdirigent nazi imploràs la repatriació. El 30 de setembre del 1966, Rademacher volava cap al seu país, escortat per membres del Ministeri d’Afers Estrangers alemany. Tan bon punt hi va aterrar, la policia el va arrestar i el va portar davant la justícia. I, com quinze anys abans, se’n va sortir prou bé: observadors presencials del judici van criticar la poca preparació de l’argumentari de la fiscalia i l’esforç evident dels jutges per absoldre’l del màxim nombre d’acusacions. El maig del 1968, Rademacher va rebre una sentència de tan sols cinc anys, que no va haver ni de complir perquè el tribunal li va restar els anys d’internament preventiu posteriors a la guerra i va tenir en compte el seu delicat estat de salut. Amb la sospita d’una ajuda d’última hora de l’espionatge alemany pels serveis prestats (o simplement per mantenir el seu silenci), Rosselló va morir el 17 de març del 1973 com un home lliure.

stats