ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

La nadala

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors

Faltava encara mig any perquè ens deixés, però quasi tots érem conscients que aquell seria l’últim Nadal que passaríem plegats. Surava en l’ambient un neguit espès que intentàvem emmascarar sota una falsa aparença de normalitat. Fèiem com si no passés res. Fins i tot vam cantar la irreverent nadala que ell mateix ens havia ensenyat (una versió burleta i una mica grollera de l’‘Ande, ande, ande, la Marimorena’), que ens feia pixar de riure. Però els seus ulls redons com fanalets de paper feien palès que n’era ben conscient, de la situació. Els metges encara no ens havien donat la mala nova, però la intuíem; que no hi havia res a fer, que no li seguirien posant més ‘químio’, ja que aquesta li havia provocat tres ictus, i que no teníem per què fer-lo patir més. La mare era l’única que mantenia les esperances, com si hagués quedat aturada a la fase de negació, i pul·lulava al seu voltant com un inquiet colibrí, omplint-lo d’atencions, pastonant-lo perquè mengés, col·locant-li bé els coixins perquè estigués més còmode...

El pare va arribar a Mallorca per fer ‘la mili’, a només dinou anys. Al cap d’un temps començà a jugar a futbol amb l’equip del poble de la mare, el Constància d’Inca. En sortir del quarter tots els dies es creuava amb la noia més polida que havia vist mai, almenys per a ell, i li deia adéu, tots els dies, sense saltar-se’n cap, però ella no en feia cas. No es cansà mai, va ser insistent com un martell, fins que un bon dia la seva perseverança va donar fruit, ella li va contestar i a poc a poc començaren a festejar. Al cap d’un temps, quan ja havia acabat el servei militar, gairebé per casualitat, com passa moltes vegades, el van fitxar per jugar amb l’equip de Ciutadella, l’Atlètic, i van venir a viure a Menorca, només durant un any. Es traslladaren a l’illa veïna, de manera provisional. Però la provisionalitat a voltes es converteix en permanent. I així va ser com el llinatge basc s’estengué per la roqueta pelada i encara ara continua...

Quan li van diagnosticar la malaltia, després que la mare aconseguís portar-lo de rossec fins la consulta del metge -cansada de veure indicis que alguna cosa no marxava bé, però que ell (caparrut com una mula) sempre negava-, s’ho va prendre amb serenitat, sense fer-ne un drama. Va seguir les pautes que els metges li donaren, sense protestar, amb total resignació. Primer va superar l’operació en què li extirparen el tumor, que li deixà un forat a la panxa connectat a una bossa, com a penyora. Mai es va queixar. Al principi la ‘químio’ no semblava gaire agressiva. La suportava aparentment bé. Quan arribava de les sessions s’estirava damunt el llit una estona per fer un xubequet -els xubecs eren sagrats per a ell- i després, si es trobava millor, anava a fer un volt, s’aturava al bar a prendre un vinet amb els amics, comprava el diari i regressava cap a casa. Durant un temps, els capvespres, continuà amb el costum d’anar al parc dels Pins amb la mare i na Roser, quan la menuda sortia d’escola. Solien passar una estoneta als balancins de la plaça, gronxant la petita, que havia nascut just quan ell s’acabava de jubilar, i després entraven a la cafeteria del davant a fer un mosset.

Al cap de dos anys aproximadament d’iniciar la teràpia -‘ràdio’, ‘químio’, revisions, proves... no li estalviaren res del que incloïa el menú-, el tractament començà a mostrar la seva pitjor cara. Després de patir el primer ictus, el qual seguirien dos més, que li afectaren la zona que regeix la parla i, per tant, li impediren expressar-se amb normalitat, es va estotjar definitivament dins la seva closca. Però estava absolutament lúcid i era la seva mirada, transparent i trista com el corrent d’un riu en una terra agresta, la que feia de fil conductor per entendre’ns.

Era molt independent -el seu lema era “viu i deixa viure”-, tolerant, respectuós, amb un humor peculiar, sorneguer, i un posat seriós sota el qual s’amagava la seva bonhomia. Els últims mesos van ser molt durs. Per a tots. Ens sentíem impotents veient que no podíem canviar el curs dels esdeveniments. Un dolor corrosiu als ossos i una magror esfereïdora s’apoderaren del seu cos i, tot i els esforços dels tractaments pal·liatius per alleujar-li el patiment, no aconseguiren impedir que aquell home, antany fort com un roure, acabés convertit en un eccehomo. Aquell últim Nadal els seus ulls començaren a acomiadar-se sense paraules.

Han passat un grapat d’anys d’aquell darrer sopar. I de llavors ençà cada any ens tornem a ajuntar a la casa paterna, a la qual s’han afegit els nous membres, que amb el pas del temps s’han anat incorporant a la nissaga que el pare va engegar sobre la petita roca, al voltant de la mateixa taula, parada amb els tradicionals plats que tan amorosament prepara la mare: vianda de galets, porcella i calamar farcit. I en acabar, recitem versos, els menuts repleguen diners de nous i en un moment o un altre tornem a cantar aquella ‘Marimorena’ que ens va deixar en herència. I brindem alçant les copes cap al lloc des d’on suposadament ens observa, fins que esclafim a riure, engrescats per la estrafolària lletra de la cançó, mentre intentem dissimular la lluentor de la mirada. Lluentor que delata la dolça melangia que ens provoca la seva absència.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF