'My beautiful Baghdad': què passa quan un director iraquià vol ser el nou Ken Loach?
Un bar londinenc serveix de punt de trobada per a una singular 'troupe' d'exiliats iraquians al film de Samir
'My beautiful Baghdad'
(2 estrelles)
Direcció: Samir. Guió: Samir i Furat al Jamil. 105 minuts. Suïssa, Alemanya i Regne Unit (2019). Amb Haitham Abdel-Razzaq, Waseem Abass i Zahraa Ghandour. Estrena als cinemes
La bella Bagdad del títol d’aquest agitat drama coral es presenta com un ideal al qual segueixen aferrats un grup d’exiliats londinencs del règim de Saddam Hussein. Un d’ells, Zeki (Kae Bahar), regenta un bar que serveix de punt de trobada per a una singular troupe de vells comunistes, joves estudiosos de l’Alcorà i dones àrabs empoderades. Tanmateix, aquest oasi de germanor i progrés es veurà colpejat per un context marcat pels prejudicis i la intolerància en què s’imposen el radicalisme islàmic, la incomprensió mútua entre la cultura europea i l’oriental i la cara més infausta de la història iraquiana. En una de les subtrames del film, un antic membre dels serveis secrets de Hussein apareix reconvertit en un delegat cultural del nou règim.
Davant del risc de caure en el maniqueisme, el director de My beautiful Bagdad, l’iraquià Samir –productor i realitzador de documentals i telefilms–, sembla adoptar com a referent l’Stephen Frears de La meva preciosa bugaderia i construeix ponts entre figures antagòniques: convida un personatge homòfob a fer amistat amb una parella d’homosexuals i proposa un afer entre una iraquiana i un britànic. Tanmateix, l’excés de personatges i temàtiques, combinat amb una certa tosquedat formal, porta la pel·lícula cap a un didactisme inert que remet a la cara més discursiva i elemental del cinema de Ken Loach o Robert Guédiguian.
