CròNica Música
Cultura 19/02/2011

La música tradicional com a cèl·lula de resistència

Borja Duñó
2 min
La música tradicional és la manera que tenen els gallecs de lluitar  contra la globalització i l'homogeneïtzació cultural .

Milladoiro van triar el seu concert a la 24a edició del Festival Folk Internacional Tradicionàrius per tancar la gira que celebrava el trentè aniversari del seu primer disc. Es titulava A Galicia de Maeloc i apareixia en uns temps encara grisos i plens d'incerteses. En aquella època, Milladoiro es van veure amb la responsabilitat i la necessitat de recuperar la banda sonora d'un país al qual es permetia somiar per primera vegada en molt de temps. Les seves cançons sonaven (i segueixen sonant) a boscos humits, prats d'herba fresca i penya-segats esculpits per vents com ganivets. "No fem només música celta, sinó música gallega", va advertir Nando Casal a l'audiència. Galícia, gràcies al Camí de Sant Jaume, és un gresol de cultures, i la música celta és només una de les seves riques i variades influències. Convenia deixar-ho clar.

Davant d'una important presència de paisans, Milladoiro van oferir dijous un concert especial, cosa que confirmava tant la presència de diverses càmeres per enregistrar l'espectacle com la referència, en el parlament inicial, a d'altres highlights de la història del festival (els segovians Nuevo Mester de Juglaría, els irlandesos Dubliners i els bascos Oskorri). Malgrat algunes cadires buides -poques- el públic es va mostrar entregat des del primer moment. Era gent ja convençuda, abans de sortir de casa, de la necessitat de preservar la diversitat de cultures i tradicions que sobreviuen a la península Ibérica.

Utilitzant el català, el castellà i el gallec, Xosé V. Ferreirós va parlar al respectable en termes de resistència a la globalització, cosa que van entendre a la primera tant els gallecs com els catalans. Les balades, les albades, les cançons de bressol i els cants de pandeiro que van sonar durant el concert tenien, doncs, un element d'insurrecció respecte als setges culturals als quals sovint estan sotmeses les músiques minoritàries. I Milladoiro, malgrat el patrocini de Turisme de Galícia -que repartia fullets a l'entrada de L'Auditori-, s'ha de veure encara com una cèl·lula de resistència davant un món que mira obsessivament el futur a risc de perdre la seva pròpia identitat.

Per sort, i malgrat l'ús d'instruments moderns com la guitarra acústica i el sintetitzador, Milladoiro són immunes al perniciós virus new age que durant una bona colla d'anys no va fer sinó desprestigiar la música d'arrel tradicional. Ben al contrari, dijous va sonar una música terriblement viva que, en tancar els ulls, convertia la Sala Oriol Martorell de L'Auditori en una clariana al bosc, una nit de lluna plena. Gaites, flauta, violí i percussió transmetien veritat en el seu missatge. Era l'expressió d'un poble humil i orgullós a la vegada, música èpica tenyida de malenconia -fins i tot en els temes més festius- que viatja, en determinats moments, cap a terres irlandeses.

stats