CRÍTICA
Cultura 28/10/2018

La música s’imposa a ‘Scala’, de l’Scapino Ballet

L'espectacle reflexiona sobre l'esplendor i la decadència de les societats aristocràtiques

Marta Porter
2 min
Una escena de Scala, l’espectacle de l’Scapino Ballet Rotterdam.

‘Scala’

Centre Cultural Terrassa | 27 d'octubre

27 d'octubreEl Centre Cultural Terrassa continua apostant per la música en directe en els seus espectacles de dansa. Scala, amb l’Scapino Ballet Rotterdam, va gaudir de la presència de la prestigiosa formació barroca Combattimento Consort Amsterdam, que va acabar convertint-se en el protagonista de la vetllada.

L’Scapino, una formació de dansa contemporània que fa setanta anys que recull aplaudiments arreu del món, va presentar aquesta nova creació del coreògraf i director de la companyia Ed Wubbe, que és la continuació del seu exitós espectacle Pearl i que comença allà on els mateixos ballarins ho van deixar, ara per fer una reflexió sobre l’esplendor i la decadència de les societats aristocràtiques que ens remet a la novel·la epistolar de Pierre Choderlos de Laclos Les amistats perilloses o fins i tot al mite de Giacomo Casanova.

Ed Wubbe crea una obra més o menys narrativa on cada ballarí aconsegueix una identitat pròpia a través d’uns passos coreogràfics concrets que va repetint al llarg de l’obra a manera de tema operístic. Així, el desordre aparent dels quinze ballarins en escena, cadascun a la seva, adquireix un sentit quan l’espectador obre la mirada al conjunt. Individualment, cadascun d’aquests intèrprets té una tècnica dansísica i teatral impecable que Wubbe potencia amb solos, duos i trios, alhora que emula en certs aspectes l’estètica de Pina Bausch, amb el micròfon a la mà, crits i paraules viscerals inclosos, potenciant l’angoixa a través d’una càmera mòbil que capta els primers plans dels ballarins.

Amb tot, a Scala el moviment sembla que estigui al servei de l’esdeveniment visual i musical en comptes de ser una manifestació ambiciosa d’una companyia de dansa. El magnífic vestuari d’estil gòtic en negre, plata i or reforça també aquesta caiguda en la decadència quan els daurats i platejats de les teles van desapareixent al llarg dels 80 minuts d’espectacle per deixar al descobert les estructures d’uns exagerats mirinyacs coberts per tuls negres fantasmagòrics. Tot és fosc i fred. Les emocions queden ofegades en aquest desordre decadent i agressiu.

L’embolcall barroc

Webb embolcalla la proposta visual amb música barroca, però quan l’embolcall és més bonic que el regal que conté, és que alguna cosa no rutlla. La preciosa interpretació que fa el Combattimento Consort Amsterdam de fragments de concerts de violí de Vivaldi, l’ària Sventurati miei sospiri de Händel, la dansa napolitana Amante felice de Stefani i la delicada interpretació del solo d’oboè de l’adagio del Concert núm. 4 d’Albicastro ens sostreu a tot aquest ambient autodestructiu. Efectivament, la música és el motor de Scala, que clouen la soprano Lucie Chartin i el contratenor Kaspar Kröner amb el duo Son nata a lagrimar del Giulio Cesare de Händel, una peça de pell de gallina que canten passejant entre els ja desnonats personatges.

stats