La música entra a la Fundació Miró

Barcelona.La Fundació Miró inaugura avui Genius loci , una mostra que obre el centre d'art contemporani de Montjuïc a deu grups de música barcelonins: Mishima, Standstill, Els Amics de les Arts, Hidrogenesse, Za!, The Pinker Tones, Manos de Topo, Mürfila, Internet2 i Illa Carolina.

L'exposició presenta deu sales, cadascuna convertida en una instal·lació artística i cadascuna a càrrec d'un grup diferent. Segons la comissària de l'exposició, Martina Millà, molts d'aquests grups "tenen referents comuns amb l'art conceptual" , i en la mesura que comparteixen estratègies amb els artistes que practiquen aquest tipus d'art, "un centre d'art contemporani és un espai natural per a ells".

Entre l'audioguia i l'MP3

La comissària explica que la idea de Genius loci sorgeix d'una "vivència personal". En els seus trajectes cap a la Fundació Miró, Millà va observar com al metro "hi ha un percentatge molt alt de persones que van amb auriculars, gent ficada en la seva bombolla sonora". Un cop al museu, Millà va notar que molta gent feia servir una altra mena d'auriculars, les audioguies, i que això crea certa "continuïtat acústica" entre la música que emeten els reproductors de MP3 i els continguts de les audioguies. Segons la comissària, Genius loci vol ser un híbrid entre els dos.

En el trànsit per les deu sales que conformen la mostra, els visitants compten amb una audioguia amb un canal diferent per a cada sala. Però a diferència de les audioguies convencionals, la de Genius loci no emet comentaris sobre les obres exposades, sinó la música que ha d'acompanyar la visita de cada sala. En el cas del duo Hidrogenesse i d'Illa Carolina, es tracta de cançons compostes expressament per a la mostra. En el de Mishima, Standstill, Els Amics de les Arts, The Pinker Tones i Manos de Topo, de cançons ja editades. En el de Mürfila i d'Internet2, de les bandes sonores dels audiovisuals que protagonitzen les seves sales. I en el de Za!, com que és una instal·lació acústica, a la seva sala cal treure's els auriculars, però hauria de ser l'única en què això es fes. "A nosaltres ens agradaria que el més important de l'exposició fos la música, que no en quedi fora", reclama Genís Segarra, meitat d'Hidrogenesse (i d'Astrud) en la presentació de Genius loci . "I ja he vist algun periodista que rebutjava l'audioguia", diu Segarra.

Precisament la d'Hidrogenesse és una de les instal·lacions més interessants de la mostra. El duo de pop electrònic ha recreat amb el seu imaginari una sala de museu dedicada a l'arqueologia egípcia: les figures funeràries que la protagonitzen els reprodueixen a ells en el seu format bàsic de directe, amb teclats i micròfon. I tot a partir de Moix , el tema original que estrenen a Genius loci i que musica un fragment de Terenci del Nil en què Terenci Moix parodiava el Llibre dels morts de l'antic Egipte. Un cop acabada la mostra, les figures se les quedaran, esclar. "Amb el pressupost que ens han donat, que en el món de la música no veurem en tota la nostra vida, ens hem permès un caprici", reconeix Segarra.

L'Heliogàbal a la Miró

Una altra de les sales més destacades de Genius loci és aquella en què el quintet Mishima ha recreat fidelment la sala Heliogàbal del barri de Gràcia, local de culte de l'escena musical barcelonina que, segons David Carabén, líder del grup, els ha fet "molt feliços". La banda sonora de la instal·lació és Qui n'ha begut, cançó clau en la discografia de Mishima, el primer vers de la qual ("Qui n'ha begut en tindrà set tota la vida") té, per Carabén, diverses lectures: "No se sap ben bé què s'ha begut", diu, tot i que la majoria interpreta que la cançó parla o bé de l'amor, o de la música. "Hem creat un espai, un bar, que respon a tres fonts de felicitat: la música, l'amor i la beguda", continua Carabén. "I hi hem deixat un espai per al misteri", una altra recreació, en aquest cas de l'obra Étant donnés , de Marcel Duchamp, oculta al final de la sala.

Carabén convida a fer una copa al seu Heliogàbal a Enric Montefusco, que amb els seus companys de Standstill habitaran una gàbia de vidre mentre duri l'exposició, fins al 5 de juny. "Si amb la nostra música intentem explicar la nostra vida", explica Montefusco, per a Genius loci "vam decidir instal·lar-nos i treballar aquí". Així, com si fossin els animals d'un zoo (o Joseph Beuys i el seu coiot a la performance I like America and America likes me ), Standstill es convertiran, durant tres mesos, en l'objecte d'exposició de la seva sala.

I mentre les sales d'Hidrogenesse, Mishima i Standstill proposen una experiència conceptual, el duo experimental Za! en proposen una de sensorial i participativa. Memegagaflowflow , titulada a partir del seu nou treball, convida a elaborar cadàvers exquisits sonors a partir de la pròpia veu, de radiocassets emetent gravacions vocals que poden engegar-se o apagar-se a voluntat (o tirar-se endavant o endarrere), per tal de recrear "un ritual comunitari fictici". L'atzar, l'experimentació i l'humor, tres de les claus de la música de Za!, hi manen.