L'OBSERVATORI
Cultura 25/05/2022

Música degenerada

2 min
Mattias Goerne és el millor Wozzeck possible al Liceu. Foto A. Bofill

Liceu.- “Música degenerada”. Amb aquest qualificatiu, els nazis varen treure de les cartelleres alemanyes Wozzeck, la primera òpera d'Alban Berg i amb la qual s’anaven estibant els teatres a partir de la seva estrena a la Staatsoper unter den Linden de Berlín. El temps ha dictat sentència i l’ha col·locada al lloc que li correspon, tant pels mèrits musicals com per la història que conta, escrita i no acabada per George Büchner. Va ser Berg qui la va arrodonir, però per si un cas a la circumferència li manqués algun punt, arriba William Kentridge i assoleix la quadratura del cercle. Mai havia vist res de semblant, no tant per l’espectacularitat, a la qual ja estem una mica massa mal acostumats –i fins i tot s’està convertint en la raó de ser de l’òpera, l’esca ideal per captar nous espectadors–, sinó per impressionant, colpidora i desconcertant. Un calidoscopi inabastable en el qual es trabuquen sense treva tota mena d’imatges, dibuixos, projeccions, animacions, un titella, una il·luminació tètrica, com pertoca, un vestuari inquietant… Tot quadra a la perfecció amb els sis moments cabdals d’una narració perfectament estructurada que –amb la genial transversalitat de la música de Berg, de formes clàssiques amb llenguatge transgressor, les acarnissades paraules de Büchner i les torbadores imatges de Kentridge– esbudella sense pietat la condició humana i n'escampa metafòricament les despulles sobre l’escenari. Berg hi va bolcar la seva experiència com a soldat a la Primera Guerra Mundial. Ja fa més de cent anys. La història i la seva translació operística no han perdut ni autenticitat ni actualitat.

El trànsit de tot això cap a l’espectador no seria possible sense alguns altres protagonistes. Entre d’altres raons, perquè la dificultat per als cantants i l’sprechgang comporten unes acrobàcies vocals gairebé impossibles i uns salts mortals que condueixen la veu de punta a punta de la tessitura. Per això teníem Mattias Goerne, sens dubte el millor Wozzeck possible avui dia. Domina el personatge en tots els seus vessants. En transmet tots els estats d’ànim i dibuixa la metamorfosi del protagonista amb les corresponents dosis de violència, vehemència i emoció. Per la seva banda, Annemarie Kremer és una Marie impecable i implacable, mentre que Mikeldi Atxanlandabaso exerceix de Capità sobrat de qualitats. I Josep Pons? Un altre cop exhibí talent i feina a consciència per treure llustre a la gran quantitat d’arestes que sorgeixen, sobiranes d’una dura i pertorbadora partitura. El cor, també el Cor Vivaldi - Escola IPSI, impecable, contundent.

Si el màxim propòsit d’Alban Berg era “commoure l’espectador”, objectiu complert.

stats