L’ESCANDALL

Els morts

Teatre Principal.- Està bé fer un homenatge quan es compleixen deu anys de la mort d’un escriptor important com Baltasar Porcel, que sigui el dia dels morts, amb una obra en la qual la mort és punt de partida i d’arribada i que es va començar a escriure el dia de Tots Sants. Amb aquesta obra, l’escriptor andritxol, que un dia, o dos, va sonar com a hipotètic candidat al premi Nobel de Literatura, va guanyar el Ciutat de Palma de Teatre l’any 1959, dotze anys després que Tennessee Williams guanyés el primer Pulitzer amb Un tramvia anomenat Desig, que també va posar sobre els escenaris l’altre Porcel, Joan, i El Somni Produccions, i quatre anys després que guanyés el segon amb La gata sobre la teulada de zinc. Desconec si hi va haver influències directes del nord-americà sobre l’andritxol, però Els condemnats, dirigida per Sergi Baos i protagonitzada per Catalina Florit, Carlos Llecha, Eva Barceló, Joan Manel Vadell i Xavi Núñez, estava dins l’onada de realisme cruel que venia de més enllà de l’Atlàntic. No és senzill aconseguir eliminar el rovell d’una obra a la moda de fa seixanta anys i que conservi en bon estat tots els ingredients. Això és el que passa amb Els condemnats, que ha quedat ancorada en un passat amb massa força perquè aconsegueixi el premi de la intemporal universalitat.

Més morts al Principal. Àlex Rigola, sabent que Josep Pujol s’estava morint d’un càncer de pulmó, decideix posar sobre els escenaris les seves reflexions, les converses amb la seva filla, Alba, que és, juntament amb Pep Cruz, la protagonista d’ Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers. Un títol que et deixa malmès com un cop de puny al nas. Fantàstic, com la idea d’aquest teatre veritat amb el valor afegit que sigui la filla qui ha de tornar a reviure aquest tràngol un cop i un altre. A partir d’aquí, tot perd una mica de consistència. Les converses, les reflexions no passen de col·loquials; tant, que les podríem sentir o dir amb idèntica circumstància qualsevol de nosaltres. No passen el primer esglaó perquè l’escala no en té cap altre. N’és una bona prova el vídeo del doctor Enric Benito, que fa voltes allà mateix tot el temps, massa temps; el final amb les paraules de Peter Handke -a aquest sí que li varen concedir el Nobel- i la seqüència d’ El gran Lebowski, ficada amb calçador. Queda dins el cap una pregunta: Hauria tingut sentit aquesta obra sense la filla?

Monti-sion. Pollença.- El Festival BTHVN finalment va concloure, com estava previst, després de la cancel·lació del darrer concert per causes alienes a l’organització i perfectament justificades. Tan justificades que el Quartet Quiroga (QQ) va fer acte de presència amb les partitures dels dos darrers quartets que va escriure Beethoven (B) sota el braç. És a dir, el Quartet núm. 15 en la menor op.132 i el Quartet núm 16 en fa major op. 135. Dues peces que no són correlatives en el temps, encara que amb no gaire distància, i que musicalment tenen poques coses en comú. Tan sols el segell de qui mai no va deixar d’innovar, de qui mai no va fer concessions, de qui sempre va voler exhibir perfecció i originalitat, de qui l’estat d’ànim, constantment amunt i avall, era l’únic que li dictava les ordres i els ordres de les seves composicions. Tant és així que les seves partitures estan plenes d’anotacions al respecte. Per exemple, abans del tercer moviment del primer quartet, de cinc moviments, que varen interpretar els Quiroga, Molto Adagio - Andante, hi trobam escrit “Cant sagrat d’agraïment -acció de gràcies- d’un convalescent a la divinitat, a la manera lìdia”. Una prova que havia millorat d’un dels seus molts sotracs que havia patit al llarg de la seva vida. En el darrer que va compondre i de la vetlada, un altre cop, hi ha tantes troballes com provocacions estilístiques i anotacions. De les primeres hi trobam a l’ Scherzo fins a 48 repeticions de les mateixes cinc notes, com una broma, com un repte, per, tot just després, assolir cotes d’excel·lència insuperable. Contrastos que sembla impossible que es puguin arrodonir.

El Quartet Quiroga va fer una exhibició de subtilesa i equilibri, una lectura acurada, delicada i profunda d’ambdues composicions. “Com ha de ser”, que és una altra anotació al Finale del darrer quartet i contestació a la pregunta que s’havia fet el compositor uns compassos més amunt: “Ha de ser així?”. Qualificar de deliciós el concert és poc. Va ser un exercici de precisió absoluta, “com ha de ser” perquè sigui música a l’altura d’un compositor que no té obres menors. Qui tampoc no en té, ni tan sols els estudis, és el tal Bach (la B que faltava del titular), de qui varen oferir com a bis una coral de la Passió segons Sant Joan. Tot plegat, immillorable.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF