Història
Cultura 31/07/2021

Què en som, jo, de la mort d'en Berga?

Fa 450 anys es creà l'Audiència de les Illes Balears i el 1619 un dels jutges fou assassinat

6 min
L'Almudaina, antiga seu de l'Audiència.

PalmaÉs la institució més antiga de les Illes que ha arribat ininterrompudament fins als nostres dies: l’actualment denominada Audiència Provincial de Balears fou creada el 1571, ara fa 450 anys, pel rei Felip II, i el 1619 un dels jutges que en formaven part fou assassinat, Jaume Joan de Berga, episodi que generà la dita ‘Què en som, jo, de la mort d’en Berga?’, que serveix per expressar que hom no té res a veure amb un assumpte determinat. Ha estat protagonista de la llarga i complicada història de la justícia a l’Arxipèlag.

Sempre n’hi ha hagut, de delinqüència, i de funcionaris encarregats de castigar-la, també. Al període musulmà, aquest corresponia al cadi, “el jutge encarregat de dictaminar, segons el dret islàmic, sobre tots els processos judicials”, indica l’historiador Miquel Àngel Casasnovas. L’estudiós del Dret Antonio Agúndez assenyala com ja Jaume I el 1231, dos anys després de la conquesta de Mallorca, confiava l’administració de justícia a un veguer i un batle –terme que després passaria a designar les autoritats municipals–, “el primer, amb competència en els actes judicials de la ciutat de Palma, i el segon, amb jurisdicció per a la resta de l’illa”.

Agúndez recull com Jaume II va disposar que “els mallorquins no poguessin ser empresonats per cap delicte, sempre que donassin fiança, amb excepció dels crims de lesa majestat o de mort”, així com que qualsevol litigi fos sentenciat en el termini –avui, amb moltes més garanties jurídiques, sorprenentment breu– de quaranta dies. El seu fill Felip, regent del seu nebot Jaume III, va afegir dos “prohoms, veïns honrats” a les audiències dels batles –ja eren uns quants, per a diverses viles– i el veguer, una mena de precedent del que ara és el jurat. El cronista Isidor Macabich registra com Jaume III retirà les llicències a dos procuradors, “sembla que forasters”, per ser “grans promotors de litigis”. Existí també, afegeix l’historiador del Dret Román Piña Homs, un “tribunal especial”, el Consell de la Franquesa, “per jutjar els abusos de poder”.

A les Pitiüses, narra l’historiador Ernest Prats, la justícia la complicaven les jurisdiccions dels tres consenyors, arran de la conquesta. A més, “dos dels consenyors de les Pitiüses eren eclesiàstics, amb les pròpies jurisdiccions específiques”, mentre que el rei considerava “que la jurisdicció de les causes criminals li corresponia a ell”. Un dels consenyors arrendà “la recaptació de les seues rendes” i resultà que l’arrendador, com a representant seu, dictava com a sentències multes en metàl·lic –que eren les beneficioses–, fins al punt que es va haver de prohibir aquell arrendament.

Can Berga, la seu actual.

L’assassinat d’un jutge

Els prohoms eivissencs també hi jugaven un paper fonamental: els representants dels consenyors no podien “entrar a un domicili on se sospiti que es pot estar cometent un delicte” si no hi eren presents almenys dos d’ells, segons Prats. De fet, mentre que a la resta de la Corona d’Aragó els representants del rei disposaven d’un assessor expert en lleis per a la seva actuació judicial –ells no tenien per què saber-ne–, a Eivissa els prohoms es resistiren a cedir aquesta funció “fins a la tardana data del 1629”, recull el catedràtic d’Història Moderna Josep Juan Vidal.

Encara existeix a Vila el vell edifici de la Cúria –així s’anomenava l’entitat encarregada d’impartir justícia–, transformat en oficina de turisme i centre d’interpretació de Madina Yabisa, la ciutat islàmica. Explica la directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera, Fanny Tur, a ‘Diario de Ibiza’, que el misser Marià Llobet i el seu germà Carles, secretari de l’Ajuntament, salvaren “la documentació dels antics jutjats” que es guardaven a la Cúria traslladant-los a l’Arxiu.

L’administració de justícia va continuar a les Balears en mans de la Cúria, és a dir, el virrei o governador, assistit per dues persones, fins a la concessió el 1571, per Felip II –Felip I de la Corona d’Aragó–, d’una Reial Audiència, i fou el darrer “de tots els regnes” de la confederació catalanoaragonesa a disposar-ne, assenyala Juan Vidal. Havia estat reclamada des de l’Arxipèlag, però “va ser un model diametralment oposat al sol·licitat”: en pagarien la meitat les Illes –no tot la hisenda reial–, els magistrats podien ser de la resta de la Corona d’Aragó –no només illencs–, els designaria lliurement el monarca –no serien proposats pel regne– i les sentències es podrien apel·lar al Consell d’Aragó –no serien fermes. Tal fou el descontentament que uns anys més tard es reclamà tornar al sistema anterior, sense èxit.

La nova institució tingué “efectes benèfics”, assegura Agúndez: segons un cronista, “els pobres” passaren a poder litigar “com a tals, sense pagar escriptures ni salaris de processos ni sentències”. S’instal·là al palau de l’Almudaina, a l’ala est-sud: la sala d’armes es feia servir per a les audiències i la resta, per a l’habitatge i despatx del president i d’altres dependències. L’arxiu estigué ubicat a “la gran sala del primer pis, dividida” per un arc “del qual penjaven tres argolles, les quals feren suposar que estava dedicada abans a espai de tortures”.

El 24 de maig de 1619, a la porta de casa seva, a l’actual carrer de Sant Pere Nolasc de Palma, fou assassinat d’una arcabussada pel bandoler Antoni Gibert Treufoc l’oïdor –jutge– de l’Audiència Jaume Joan de Berga. Havia portat massa lluny el seu zel en perseguir els partidaris dels dos bàndols enfrontats aleshores, els coneguts com Canamunt i Canavall. La investigació, probablement la més cèlebre de la història de Mallorca, donaria pas a la coneguda dita ‘Què en som, jo, de la mort d’en Berga?’, que segurament farien servir multitud de testimonis, que mantenien la llei del silenci. A la Menorca del segle XVI, afegeix Casasnovas, resultava patent “el deficient funcionament de la justícia i la corrupció dels funcionaris judicials. Els casos de prevaricació (...) eren freqüents, sobretot quan s’havien de jutjar les bandositats” de les famílies poderoses.

Felip II, el creador d'aquesta institució.

Aleshores no existia la separació de poders ara inherent al nostre sistema, i no estaven tan diferenciades les competències judicials de la resta. De fet, l’Audiència la presidia el virrei, si bé “sense vot en les qüestions civils i penals”, assenyala Agúndez, acompanyat de sis magistrats. A més existia el Tribunal de la Inquisició, independent de la resta de l’administració de justícia. La Nova Planta imposada a començament del XVIII per Felip V, com a càstig als territoris que havien tingut la mala sort d’optar pel candidat rival –l’arxiduc Carles–, afectà també, com no, l’Audiència, que passà a ser presidida pel capità general –que no virrei–, i es traslladaren les apel·lacions al Consell de Castella, ja que el Consell d’Aragó fou suprimit.

Trenta anys per a un plet

Aquestes modificacions no afectaren Menorca, que passà a domini britànic i on la situació de la justícia tampoc no era per tirar coets. “Els plets es feien moltes vegades inacabables”, recull Casasnovas, cosa que “feia que els advocats cobrassin per avançat els honoraris corresponents a... tot un any!”. El governador Richard Kane reconeixia que els plets “s’han allargat aquí fins a deu, vint i trenta anys”.

Per aquesta raó, el mateix Kane establí unes noves regulacions, i limità les recusacions dels jutges “al·legant parentesc o amistat amb la part contrària, cosa que, atesa la reduïda població de l’illa en aquesta època, podia ésser molt probable”; reduí “el temps de les causes a l’espai de dues, quatre o sis setmanes, segons la natura d’aquestes” i prohibí les apel·lacions “per causes de quantia inferior a 800 pesos”. A més, quedava abolida la tortura. També foren els primers a suprimir la Inquisició.

De vegades, el comportament dels servidors de la justícia no era el més exemplar. Tur recull a Diario de Ibiza el cas, el 1784, de Vicent Bonet, agutzil del jutjat, acusat de maltractar el seu fill de dos anys, a qui, declaraven dues veïnes, “el pare i la madrastra solien deixar tancat tot el dia sense menjar ni aigua dins una habitació de l’entresol on vivien a Vila, i el nin mostrava a esquena i anques les marques del maltractament”. El jutge Miquel Gaietà Soler, després ministre d’Hisenda, “va decretar l’empresonament del pare i la retirada temporal de la custòdia del menor”, però “pocs mesos després dels fets denunciats Vicent Bonet ja no era a la presó i tornava a exercir com a agutzil”.

L’onada liberal generada pel pensament de la Il·lustració i afavorida pel caos de la Guerra del Francès tingué a Mallorca dos jutges de l’Audiència: el colombià Ignacio Sandino, traductor al castellà de la Declaració dels Drets de l’Home de la Revolució Francesa, i l’aragonès Isidoro Antillón, autor de la primera declaració antiesclavista espanyola, publicada a Mallorca el 1811. El poeta Joan Alcover seria també magistrat de la mateixa institució, un segle més tard. Tot i que se’n va interrompre la vigència per les etapes absolutistes de Ferran VII, la Constitució del 1812 establí un precedent que ja no tindria marxa enrere: el capità general ja no compartiria cadira amb els jutges i aquests es constituïen en un poder separat del legislatiu –parlament– i de l’executiu –govern. I així, essencialment, fins als nostres dies.

Tribunals especials, català i Regles de Mallorca

L’estesa del règim liberal el XIX creà els partits judicials: tres a Mallorca, Palma, Manacor i Inca, dos a Menorca –Maó i Ciutadella, indica Miquel Àngel Casasnovas, si bé “aquest darrer fou suprimit el 1850 i no seria restaurat fins al 1990–, i un a les Pitiüses. La Guerra Civil del 1936 suposà un fort cop a la legalitat, amb “centenars de persones” assassinades a la Mallorca revoltada “sense judici previ” –fets condemnats pel bisbe Josep Miralles– i 75 militars a la Mallorca republicana, igualment sense ser jutjats. També es crearen entitats com el Tribunal Especial Popular a Menorca i el Tribunal de Responsabilitats Polítiques franquista, ja a la postguerra, que expedientà “uns 5.500 ciutadans de les Illes”. Els tribunals militars “dictaren nombroses penes de mort” a la Menorca derrotada.

La recuperació de la democràcia el 1978 i de l’autonomia el 1983 suposà la constitució del Tribunal Superior de Justícia, que comparteix seu a Can Berga, a Palma, amb l’Audiència, traslladada allà el 1963. Està pendent, això sí, de fa trenta anys, el traspàs de la competència de justícia, així com una major presència del català als jutjats, per la qual advoca el president del Superior, Carlos Gómez. Com a curiositat, el projecte de Regles Mínimes de les Nacions Unides per a l’Administració de la Justícia Penal és conegut com a Regles de Mallorca, ja que fou en aquesta illa on es posaren en marxa per part d’una comissió d’experts, el 1990. 

stats