Cinema

Mor Sidney Poitier, el primer actor negre que va ser estrella de Hollywood

Va ser el primer home afroamericà nominat a l'Oscar al millor actor i també el primer a guanyar l'estatueta el 1964 per 'Els lliris dels prats'

4 min
Sidney Poitier a la cerimònia dels Oscar del 2014

BarcelonaAbans d'Eddie Murphy, de Will Smith o de Denzel Washington, un actor va obrir la porta de Hollywood als intèrprets negres. Sidney Poitier, que ha mort aquest divendres als 94 anys, no va ser el primer gran actor negre de Hollywood, ni tan sols el millor. Però va aconseguir una cosa que semblava impossible en el Hollywood dels anys 60: demostrar que un home negre també podia ser una estrella de cinema, admirada tant pels espectadors negres com pel públic blanc. Poitier va trobar la manera d'escapar-se dels estereotips i clixés que Hollywood reservava als personatges negres, despuntant en papers heroics i no només com a víctima del racisme. En el procés va trencar les barreres de l'època i el 1964 es va convertir en el primer home negre que guanyava l'Oscar al millor actor amb Els lliris dels prats. Abans, l'únic intèrpret afroamericà que havia guanyat un Oscar era Hattie McDaniel, que va rebre el de millor actriu secundària el 1940 per Allò que el vent s'endugué.

Des de la comunitat negra algunes veus el van acusar de blanquejar la identitat negra, de ser l'Oncle Tom de Hollywood. En temps de revoltes civils i revolucions, ell no va aixecar el puny del Black Power sinó que va optar per un activisme constant i tranquil. Poitier va ser el xicot formal i ben plantat que posa a prova els principis liberals dels pares de la seva nòvia blanca –i també els prejudicis dels seus propis pares– a Endevina qui ve a sopar, però també el primer personatge negre de la història de Hollywood que va tornar-li una bufetada a un home blanc al sufocant thriller En la calor de la nit, del 1967. L'èxit li va permetre exigir coses insòlites a la indústria: "Soc un artista, un home, un americà i moltes coses que mereixen respecte, i no vull ser reduït només a la meva negritud", va engegar el 1968 a uns periodistes que només li feien preguntes sobre raça. No tothom va comprendre la seva actitud, però Poitier va lluitar per no ser reduït a la seva identitat com a home negre i no haver de carregar sempre el pes de representar tota una comunitat.

De les Bahames a Hollywood

L'actor va néixer el 1927 a Miami, però va créixer a les Bahames, on els seus pares tenien una granja. Poitier va marxar a Miami quan tenia 15 anys i ben aviat va ingressar en una companyia teatral formada per intèrprets negres, l'American Negro Theater, que va ser el seu trampolí cap al cinema. El primer gran èxit va arribar el 1958 amb el thriller de Stanley Kramer Fugitius, en què ell i Tony Curtis són dos presoners encadenats que s'escapen plegats quan el vehicle que els porta a la presó s'estavella. Els dos protagonistes van ser nominats a l'Oscar; la de Poitier va ser la primera nominació d'un home negre en la categoria de millor actor principal.

Els anys 60 van ser la dècada màgica de Poitier, que a més de guanyar l'Oscar per Els lliris dels prats va protagonitzar el musical d'Otto Preminger Porgy and Bess –doblat en les cançons, això sí–, el drama romàntic amb rerefons de denúncia Paris Blues, amb Paul Newman i Joanne Wood, el thriller de guerra freda Estat d'alarma i l'adaptació de l'èxit de Broadway A raisin in the sun. El 1967 fins i tot es va convertir en l'actor més taquiller d'aquell any amb tres èxits inapel·lables: el drama estudiantil Rebel·lió a les aules, en què Poitier és un professor inexpert enfrontat a una classe d'alumnes indisciplinats d'un suburbi londinenc, i les dues pel·lícules que més van definir la seva carrera: En la calor de la nit i Endevina qui ve a sopar.

En la primera, Poitier és un policia de Filadèlfia que investiga uns crims en un poblet del Mississipí rural i racista. Enfrontat als prejudicis i l'odi d'un xèrif que es riu del seu nom (Virgil) i li pregunta com li diuen a Filadèlfia, Poitier pronunciaria amb orgull, ràbia i dignitat una frase que es faria cèlebre: "Em diuen senyor Tibbs". A Endevina qui ve a sopar, l'actor és el futur marit de l'única filla del matrimoni liberal interpretat per Katharine Hepburn i Spencer Tracy. El personatge de Poitier encarna la figura del negre bo: educat, formal, respectuós i desitjós d'adoptar els valors de la classe blanca liberal. Alhora, reflecteix conflictes interns de la comunitat negra que a l'actor segurament li resultaven familiars: "Pare, soc el teu fill. T'estimo. Però tu penses en mi com un home negre. Jo penso en mi com un home", reivindica el personatge al film.

Sidney Poitier, director

Als anys 70, una nova generació d'intèrprets i cineastes afroamericans van fer forat a Hollywood gràcies a l'èxit de les pel·lícules blaxploitation, produccions de sèrie B que proclamaven la seva negritud amb orgull i un punt de desafiament. Personatges amorals com els de Shaft o Superfly eren l'antítesi dels herois nobles d'un Poitier que va saltar a la direcció el 1972 quan va substituir Joseph Sargent al capdavant del western Buck i el predicador, que ell mateix protagonitzava amb Harry Belafonte. En les seves nou pel·lícules com a director es va dirigir a si mateix, però també a d'altres actors negres com Bill Cosby o Richard Pryor, amb qui va rebentar la taquilla del 1980 amb la comèdia Bojos rematats, la segona de les quatre pel·lícules que van reunir Pryor i Gene Wilder.

Sidney Poitier en una imatge d'arxiu.

Poitier va anar perdent interès per la interpretació i des de finals dels 70 fins a finals dels 80 només va trepitjar els platós per dirigir. Quan va tornar a actuar ho va fer en papers petits que no li suposaven un gran esforç, com en la simpàtica pel·lícula de robatoris Sneakers o el seu comiat del cinema, el thriller del 1997 Jackal. L'Oscar honorífic que va rebre l'any 2002 va segellar el seu estatus com a mite del cinema, tant per a la indústria de Hollywood com per a la seva pròpia comunitat. En aquella mateixa cerimònia, Denzel Washington va guanyar l'Oscar al millor actor per Training day. Era la primera vegada que un actor negre guanyava el premi des de l'Oscar a Poitier. "Sempre he seguit les teves passes, Sidney –va dir Washington en rebre el premi–. I sempre ho seguiré fent".

stats