Mor Josep Poca, l'independentista que va editar García Márquez

BarcelonaJosep Poca i Gaya, mort als 79 anys, és d'aquelles figures a l'ombra que tota bona cultura hauria de tenir i celebrar. Amb el seu decés el món editorial i l'activisme social i catalanista perd un personalitat tan desconeguda del gran públic com sòlida. Nascut a les Garrigues (L'Espluga Calba, 1940) en el si d'una família catòlica i humil, als 11 anys el van enviar al seminari de Tarragona. Per dir-ho en termes de mossèn Ballarín, anava per mossèn Tronxo però va acabar cursant teologia a Salamanca. Ordenat sacerdot, va acabar sent dels primers de la diòcesi de Tarragona a secularitzar-se a principis dels 70. Abans havia fet de capellà en localitats com Alforja i el Vendrell, uns anys en què es va aproximar al socialisme (de la mà de Joan Raventós i Pep Jay) i al catalanisme, compromisos que van incomodar la jerarquia.

Abandonada la carrera eclesial, però no la fe cristiana, va començar la seva vinculació al món editorial. El Poca editor arrenca a Ariel de la mà del mateix Raventós. Fundada el 1941 per Argullós i Calsamiglia, allà coincideix amb Xavier Folch, Gonçal Pontón i Josep Fontana –amb els quals acabaria anant a Crítica–, i edita autors com Josep Termes, Salvador Giner i José Manuel Blecua fill. En una segona etapa, sota la batuta d’Antoni Comas, hi agafa protagonisme Josep M. Carandell. A Crítica treballa, entre d’altres, amb el cervantí Francisco Rico i comença a editar Josep Benet, de qui acabaria sent amic i continuador del seu llegat intel·lectual. Poca va ajudar Benet en les seves últimes obres i va encarregar-se d'editar els llibres que aquell havia pogut deixar pràctiament enllestits en vida: Joan Peiró, afusellat i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. La connexió amb Benet s'havia produït arran de la tasca ingent de Poca a l'hora de recuperar tot el llegat d'un altre cristià catalanista i grafòman, Maurici Serrahima, una figura també poc recordada.

Però tot això ja ho faria més tard, de gran... Encara en la seva plenitud professional, després de Crítica va anar a Seix Barral, amb Mario Muchnik al capdavant, uns anys en què va editar i tractar figures com García Márquez, Octavio Paz, Cabrera Infante, Carlos Fuentes, Cortázar, Vargas Llosa, Luis i Juan Goytisolo, Juan Marsé, Eduardo Mendoza i un llarg etcètera. D’allà finalment va saltar a editorial Empúries, de nou amb Xavier Folch.

En l'àmbit polític, superada la Transició, va unir-se als anys 80 a la Convenció per la Independència Nacional de mossèn Dalmau i el 1988 va encetar una trajectòria institucional, cridat per Antoni Comas, conseller de Benestar Social. Acabaria desenganyat pel partidisme. Anys més tard col·laboraria amb la presidència del Parlament de Joan Rigol i seria assessor de Carod-Rovira quan aquest va ser conseller en cap del govern de la Generalitat.

Les seves memòries, Un capellà gens clerical, un polític poc polític, publicades el 2015, porten un títol definitori del seu esperit lliure, un esperit de servei que no va trobar encaix ni a l'Església ni a la política, però que va fer molta feina cultural de fons.