Mor el cantant Meat Loaf als 74 anys
El disc 'Bat out of hell' del músic nord-americà és un dels més venuts de la història de la música
BarcelonaEl cantant i actor nord-americà Meat Loaf, que en realitat es deia Marvin Lee Aday, ha mort aquest dijous als 74 anys, segons ha informat la BBC. La família del músic ha fet públic un comunicat en què ha agraït el suport dels admiradors: "Sabem tot el que va significar per a molts i realment apreciem tot l'amor i suport en aquest moment de dolor per haver perdut un artista tan inspirador i un home tan meravellós". I ha afegit: "Des del seu cor a les vostres ànimes... mai deixeu de rockejar!"
Meat Loaf es va fer molt popular a finals dels anys 70 arran de l'èxit del disc Bat out of hell (1977), inspirat en el musical Neverland, una mena d'adaptació de les aventures de Peter Pan en clau de ciència-ficció. L'àlbum va vendre més de 50 milions de còpies a tot el món. Aquell disc, compost per Jim Steinman i produït per Todd Rundgren, s'adeia amb el rock teatral que havia fet forat en els primers anys de la dècada dels setanta, una escena en la qual Meat Loaf havia participat activament, perquè va formar part de l'elenc de musicals com Hair, More than you deserve i The Rocky horror show.
Nascut a Dallas el 27 de setembre del 1947, Marvin Lee Aday es va traslladar a Los Angeles a finals dels seixanta amb la intenció de fer carrera musical. El primer projecte va ser Meat Loaf Soul, una banda amb la qual va actuar com a teloner d'artistes i grups com Van Morrison, Janis Joplin, The Who i els Stooges d'Iggy Pop, entre d'altres. En un moment en què el teatre musical i el rock havien establert una aliança prou fèrtil, la veu i l'expressivitat de Meat Loaf van trobar un camí, primer a Hair, el gran musical sobre la cultura hippy. A Hair va coincidir amb el cantant Shaun Murphy i van enregistrar plegats el disc Stoney & Meatloaf el 1971.
Meat Loaf es va consolidar en el teatre musical, una escena on va conèixer el compositor Jim Steinman, figura clau en la carrera discogràfica posterior del cantant texà. De seguida que es van conèixer van tenir la idea de convertir Neverland en el disc Bat out of hell, però precisament la feina de Meat Loaf al teatre el va endarrerir. A més a més, també va participar en la versió cinematogràfica de The Rocky horror show (1975). Finalment, Bat out of hell es va publicar el 1977, amb una portada de l'il·lustrador i autor de còmics Richard Corben. El disc es van enfilar al capdamunt de les llistes d'èxit, primer a Austràlia i el Regne Unit, i finalment als Estats Units, sobretot després d'una contundent aparició de Meat Loaf al programa a Saturday night live.
Meat Loaf va triomfar amb cançons sobre angoixa i desig com Paradise by the dashboard light, You took the words right out of my mouth i Two out of three ain't Bad, primeres mostres de la bona entesa entre les partitures de Steinman i la interpretació de Meat Loaf. El disc va donar peu a una trilogia que van completar Bat out of hell II: back into hell (1993) i Bat out of hell III: the monster is loose (2006).
La complicitat entre Meat Loaf i Jim Steinman va seguir a Dead ringer (1981), un treball que tenir el vent a favor del videoclip de la cançó Dead ringer for love, cantada a duo amb Cher. En aquells anys el cinema i la televisió es van convertir en uns altres objectius de Meat Loaf. La seva filmografia inclou papers a Wayne's world (1992), Bojos a Alabama (1999), El club de la lluita (1999) i Wishcraft (2002), i en sèries com House, Monk, Elementary i Ghost wars.
Després de Dead ringer, va tenir diverses desavinences amb Steinman, la qual cosa va repercutir negativament en discos com Midnight at the lost and found (1983). El següent, Bad Attitude (1984), recuperava dues cançons de Steinman, però la reconciliació definitiva no va arribar fins als anys noranta amb la seqüela de Bat out of hell.
Meat Loaf no s'assemblava gaire a altres estrelles del rock. Steinman el va descriure així: "És grotesc, una criatura desmesurada, que salta a l'escenari com si fos un animal però que actua com un príncep". Tampoc la seva veu, que a vegades s'aproximava més a la d'un cantant d'òpera, encaixava amb els estàndards del rock'n'roll, tot i que sí en el rock teatral i hereu del glam de principis dels setanta. Meat Loaf explicava que només podia cantar si es posava en la pell d'un personatge: "Només puc cantar si soc un personatge", va dir al London Observer el 2003. "Jo no canto, canta el personatge".
