Penderecki: avantguarda, compromís, coherència

BarcelonaAmb la mort de Krzysztof Penderecki, s'extingeix un dels últims gegants de la música europea del segle XX. Va néixer un any tan incòmode com el del 1933, en una Polònia que aviat patiria el jou de la invasió i dels crims del nacionalsocialisme i que, després de la Segona Guerra Mundial, viuria sotmesa als capricis ocasionalment també criminals d'una Unió Soviètica que tindria en el país veí un dels seus satèl·lits més incòmodes.

Tot i una sòlida formació musical a càrrec d'alguns dels millors mestres polonesos del moment, Penderecki sempre es va deixar guiar pel seu instint, fins a forjar un llenguatge molt personal i inconfusible. Primer, les influències d'Igor Stravinski en matèria rítmica i després el serialisme d'Anton Webern o de Pierre Boulez, totes dues tendències estètiques esdevindrien crucials per marcar amb un segell definitiu el futur gran Penderecki.

Còmplice i defensor de les causes humanitàries, una de les primeres obres amb ressò internacional va ser Tren ofiarom Hiroszimy (Plany a les víctimes d'Hiroshima, 1960), a la memòria de les víctimes de la bomba atòmica. Es tracta d'una partitura per a 52 instruments de corda fregada, en la qual Penderecki va explorar més enllà dels límits de la corda i l'arquet de violins, violes, violoncels i contrabaixos, usant precisament l'arquet per explorar sonoritats fins aleshores mai percebudes en l'emissió d'unes notes que adquireixen trets de laments humans. Es podria, fins i tot, comparar aquesta música amb les pintures i dibuixos de l'eslovè Zoran Mušič, que trobaria analogies entre la morfologia dels cossos apilats als camps d'extermini nazis amb les muntanyes de la seva Eslovènia nadiua.

Sigui com sigui, però, Penderecki no es va voler encasellar en el terreny de l'especulació sonora –Schaeffer, Henry o Cage farien el seu camí en aquesta línia en contextos ben diferents– i va enlairar-se en universos variats, en els quals va demostrar sentir-se molt còmode. Tant en el serialisme com en un retorn al terreny melòdic (per exemple, en la seva Segona simfonia, que cita obsessivament la nadala Santa Nit), el músic polonès va ser sempre un mestre per als que vindrien després, tot i que, penso, no crec que la seva fos una obra que creés escola, atès el caràcter originalíssim i personalíssim del(s) seu(s) llenguatge(s) musical(s).

Amb el pas dels anys, Polònia també va fer diversos canvis i Penderecki sempre hi va estar atent, des de primera línia, per exemple al costat del sindicat Solidarność de Lech Walesa, per al qual va acceptar l'encàrrec d'un himne per a la inauguració d'un grup escultòric a la memòria d'uns treballadors dels molls de Gdansk assassinats en les revoltes contra el règim soviètic. Per no parlar de la resistència de ressonàncies catòliques –com la que representava el citat sindicat– en obres d'una evident espiritualitat i religiositat que tampoc no renunciaven a la modernitat i gosadies de l'avantguarda. Especialment, en la Passió segons sant Lluc, escrita en anys tan convulsos com els seixanta del segle XX: tota una declaració de principis d'una banda i un enfrontament a l'URSS d'una altra.

Penderecki va saber posar música a diversos aspectes de la condició humana, inclosos els més obscurs i els lligats a la mort. N'és una mostra l'esplèndid Rèquiem escrit entre el 1980 i el 1984. O algunes de les seves quatre òperes, començant per la primera, Els dimonis de Loudun, inspirada en el llibre d'Aldous Huxley, o Ubu Rex, sobre la peça homònima d'Alfred Jarry.

Tanmateix, no deixa de ser injust que algunes de les composicions de Penderecki –que va arribar a escriure música per al cinema, com ara les bandes sonores dels films polonesos Katyn (2007), d'Andrzej Wajda, i Demon (2015), de Marcin Wrona– hagin format part de bandes sonores musicals per a pel·lícules que han fet servir la seva obra de manera oportunista. És el cas de les –per altra banda admirables– L'exorcista (1973), de William Friedkin, i El resplendor (1980), de Stanley Kubrick. Van saber posar imatges a una música inquietant, però és evident que el missatge de les dues pel·lícules –del gènere de terror– i la música del compositor polonès partien de criteris massa divergents. Tanmateix, és licit reconèixer que la ingravidesa tonal de moltes partitures de Penderecki obra les portes a emocions inquietants, mòrbides i ambigües.

Coneguda i reconeguda internacionalment, la de Penderecki ha estat una obra premiada i programada arreu. El més de centenar de composicions que abracen formes, gèneres i estils ben diferents, des de la música de cambra fins a la simfonicocoral, passant per l'òpera o el concert, garanteixen la solidesa d'un artista de pedra picada, d'un músic de cap a peus i d'un humanista insubornable i compromès, coherent i sòlid com pocs.