Arts escèniques
Misc 27/11/2020

Massa fredor per a unes estrelles tan grans

'Monroe-Lamarr' fa un dur retrat de dues ànimes maltractades per la indústria del cine i pels homes

i
Santi Fondevila
2 min
Un moment de 'Monroe-Lamarr'

Monroe-Lamarr. 26/11/2020

Teatre Nacional de Catalunya

Pocs o molt pocs sabien, sabíem, que Hedy Lamarr havia inventat un sistema de freqüències per monitoritzar els torpedes aliats. L'aparell podia vèncer l'amenaça d'interferències per part de les potències de l'Eix. Un sistema que posteriorment va desenvolupar l’exèrcit dels Estats Units i que fins i tot té a veure amb la tecnologia Bluetooth, segons la Wikipedia. Ningú, però, va fer cas de l’invent que Lamarr i el compositor George Antheil van patentar i que sembla que hauria pogut ajudar força els aliats en la gran contesa mundial. No seria fins al 1997 quan el premi Pioneer va reconèixer el seu treball i el 2014 Lamarr va ingressar al Museu de la Fama dels inventors.

I justament en l’acte de lliurament del premi Pioneer arrenca aquesta ficció imaginada per Carles Batlle que troba el moment estel·lar en la imaginària confrontació entre l’actriu de la polèmica Èxtasi (1933) i una Marilyn Monroe en hores baixes. Batlle fa un retrat fosc, inanimat, sobre el menyspreu de les actrius en el Hollywood daurat dels anys cinquanta i seixanta, que explotava la bellesa de les protagonistes fins que apareixien les primeres arrugues. És, en aquest sentit, un elaborat cant feminista contra la cosificació de la dona i la reivindicació que es pot ser guapa i intel·ligent.

A l’obra apareixen les característiques de Batlle com la indefinició de temps i l'espai, la voluntat de tractar qüestions personals sense renunciar a una mirada més ambiciosa i universal i la dosificació de la informació abonant un cert misteri. Un misteri que, tot i estar molt ben relligat, en aquesta peça em sembla no sé si poc justificat però segur que poc eficaç per arribar on vol l’autor, que és al dur retrat d’aquestes dues ànimes maltractades per la indústria cinematogràfica i pels homes. I és aquí, en les dues escenes de les dives, on el text agafa una densitat i un interès per sobre de la resta. Monroe-Lamarr és un drama que Sergi Belbel ha bolcat amb una excessiva fredor, probablement hereva del títol inicial, Still life [Natura morta], que impedeix traspassar la màscara d’una Laura Conejero hipotecada pel hieratisme i una continguda Elisabet Casanovas intentant esprémer l’angoixa d’una Marilyn decidida a morir.

stats