Cultura 27/05/2021

Nina Bouraoui: "El món sempre estarà malalt mentre hi hagi violència contra les dones"

5 min
Nina Bouraoui

Novel·lista i compositora, Nina Bouraoui (1967) va créixer entre Algèria i França i va passar l'adolescència a Suïssa i els Emirats Àrabs. Un periple vital que es reflecteix sovint a les seves novel·les, on reflexiona sobre la identitat i la infància. Bouraoui, que també ha abanderat sovint la lluita pels drets LGTB,  va guanyar el premi Llibre Inter el 1991 amb Mirada prohibida (Les Hores, 2019). Des de llavors ha publicat tretze novel·les més. Ostatges, que en català ha publicat Les Hores i ha traduït Anna Casassas i que en castellà està disponible a Seix Barral, explica la rebel·lió d'una mare divorciada, treballadora modèlica, que aguanta i obeeix fins que ja no pot més. Aleshores utilitza la violència. Ostatges va guanyar el premi Anaïs Nin el 2020.

La Sylvie és una dona divorciada de 53 anys, mare de dos fills, que treballa en una empresa. El llibre relata la seva història, però sobretot parla de la condició de la dona. Les dones estan condemnades a patir?

— Espero que no, però ser dona predisposa a la fragilitat i a la violència. No estic dient que els homes no puguin patir violència, però la persecució és més acusada en el cas de les dones. El seu cos és ostatge del que representa, del desig dels altres. I una dona que treballa va amb el seu cos i la seva sexualitat a la feina. Són preses. El món sempre estarà malalt mentre hi hagi violència contra les dones. Mentre se les persegueixi, totes les minories seran perseguides. Pràcticament totes les dones han tingut en algun moment una mala experiència amb el seu cos. Des de petites ens adverteixen que hem de protegir-lo. S’ha de canviar l’educació. Crec que la dona ha de sortir de la presó del seu cos. Això no vol dir que no hagin de ser desitjables, però entre el desig i la depredació hi ha una gran distància. Per sort, les dones ara ja tenen veu per explicar tot això.

En algun moment de la novel·la la Sylvie diu que la por a la violació és la que agermana les dones. Les dones són comunitat? Com es poden alliberar d’aquesta por?

— A qualsevol dona li agradaria passejar a la nit, anar amb tren o viatjar sola sense por de ser agredida. He passat la infantesa a Algèria, un país molt masclista, amb molta violència, tot i que també té una poesia fascinant. La brutalitat estava generalitzada, era a fora i a dins de casa, perquè quan la violència t'envolta, l'acabes arrossegant a casa. Després de la independència d'Algèria, quan tots els francesos marxaven cap a França, la meva mare va anar a Algèria. Era rossa i tenia els ulls blaus i jo la vaig veure tornar a casa ferida i amb la roba esquinçada. La pròxima revolució femenina i feminista és la de les dones solidàries. Una dona no pot deslliurar-se de la violència que ha patit aplicant violència sobre la seva pròpia persona. La via per alliberar-nos és la paraula, l’educació, l’amistat dels homes i la seva dolçor, perquè tenim germans d’armes que s’han de sumar a nosaltres, la fortalesa de les dones i el desig de llibertat.

La fortalesa pot ser una trampa. La Sylvie diu que les dones són fortes perquè aguanten. ¿La fortalesa és resistència o hauríem de canviar el missatge?

— No hauríem d’entomar tot el que ens cau ni les dones haurien d’estar tancades en el silenci de la submissió. Sylvie Meyer és potser de la generació del nostre temps i al nostre temps hi ha una cosa arcaica, no hauríem d'acceptar ni estar acostumades al patiment i a la violència. No és normal que el missatge sigui que el cos és un territori de patiment i crueltat. Hauríem de trencar la cadena.

Quina és, doncs, la fortalesa de les dones? La Sylvie opta per la violència.

— Nosaltres som raonables, la Sylvie no és raonable. La revolució no es basa només en la dolçor, sinó que també hi ha d’haver una mica de violència, però en les paraules, no en els gestos o en la força. Sylvie és ostatge d'ella mateixa, del seu passat, dels seus traumes i de l’agressió que va patir d’adolescent. Hi ha un moment en què es rebel·la , perquè ja no està disposada a obeir un cap que li demana que traeixi els altres treballadors.

La Sylvie és víctima de l’abús, però també del món laboral. Està doblement oprimida, com a dona i com a treballadora.

— Sí, i tant. És un llibre que denuncia la violència a la feina, no només envers les dones. El nostre context econòmic és cada vegada més amenaçador. El llibre va ser escrit originalment com a obra de teatre, el 2014, abans de la revolta dels armilles grogues, i denuncia les condicions, les pressions, la violència sobre l’estat d’ànim dels treballadors, aquesta economia que esclafa les petites obreres. La misèria econòmica i la violència al món també té impacte en les relacions de parella, en la família i en la intimitat. En el cas de Sylvie, la violència a la feina desenterra una violència molt més primària, una violència viscuda a l’adolescència, i aleshores es veu aquesta correlació entre la feina i el cos.

En aquest món tan oprimit i angoixant diu que la llibertat és l’amor.

— Soc idealista i optimista i crec en la revolució amorosa, en la benevolència i en l'amabilitat. Hem viscut un any molt estrany, el virus ens ha replegat i crec que hem tingut temps per a la introspecció i per ser més conscients de la necessitat de l’altre.

La dona és dona si desitja, diu al llibre. La Sylvie s’ha oblidat del desig ¿Creu que en aquest món d’angoixes i d’opressió ens oblidem del desig?

— Sí, i tant. El desig, els somnis i els ideals s’ha perdut pel camí. La individualitat és la base de la nostra civilització i el desig de l’altre no com a objecte sexual, sinó com a objecte d’amor, el desig de fraternitat, de conèixer l’altre, de solidaritat, s’ha esvaït.

En un altre moment diu que l’home és més lliure a l’hora d’abandonar la llar perquè no té la vinculació carnal que tenen les dones amb els fills.

— No voldria generalitzar, però la Sylvie ho planteja així. En general, crec que són les mares les que eduquen els fills, però potser això està canviant. En la meva generació, les mares estan més vinculades als fills que els pares.

Vostè acostuma a escriure en primera persona. Ho ha fet en aquest llibre i en molts anteriors. S’identifica amb la Sylvie?

— Som molt diferents en molts aspectes, però potser parla l’escriptora en alguns moments. La Sylvie s’allibera a la presó i jo sento una llibertat absoluta quan estic a la presó dels meus llibres. Crec que els meus llibres em trien, soc més filla que mare dels meus llibres. La literatura potencia la imaginació, obre un món, i la Sylvie Meyer té algunes de les meves obsessions i de les meves pròpies violències. 

stats