Els misteris de l’amor líquid inauguren temporada al Liceu

Barcelona“No parlem d’un títol mainstream però és d’una bellesa descomunal i Richard Strauss és un compositor majúscul”, defensa Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Gran Teatre del Liceu, que aposta per no repetir els títols més obvis i sovintejats. Així, el teatre de la Rambla inaugurarà del 22 de setembre al 4 d’octubre la seva 175a temporada amb Ariadne auf Naxos, l’òpera de Richard Strauss i llibret d’Hugo von Hofmannsthal del 1916 que ha sigut actualitzada per la reputada directora teatral Katie Mitchell. “L’obra planteja justament aquesta qüestió: l’art només ha d’enlluernar? ¿S’ha d’obrir temporada només pour épater les bourgeois o s’ha de fer una obra més profunda? ¿S’han de fer focs d’artifici o una obra amb més reflexió?”, planteja el mestre Josep Pons, que s’ocupa de la direcció musical del muntatge.

Els debats més actuals

AAriadne auf Naxos “hi surten les discussions actuals, els tòpics del compositor, la batalla entre els clàssics i els moderns, el qui paga mana...”, i està plena de reflexions sobre l’art, afirma Pons. I Garcia de Gomar hi afegeix que també acosta a l’avui els temes del cor: l’amor líquid actual, la fidelitat i aspectes com la maternitat, l’avortament, el feminisme o la qüestió de gènere, incloent-hi un personatge no binari (que interpreten les mezzo Samantha Hankey i Paula Murrihy).

L’obra es basa en El burgès gentilhome de Molière i en el mite clàssic d’Ariadna. La singularitat principal és que té dues parts diferenciades on hi ha un joc pirandellià de teatre dins el teatre que Mitchel ha volgut unificar fent que “tot passi als nassos del públic”, diu la repositora Eloise Lally. “Es canvia l’angle i es juga amb la quarta paret. Katie Mitchell està molt compromesa amb el naturalisme i el mètode Stanislavski, i els intèrprets sempre li canten a algú altre, no com passa sovint en l’òpera”, afegeix.

L’acció té lloc dins de la casa de l’home més ric de Viena, que en la producció de Mitchell és d’un estilisme fi i contemporani, sempre amb tots els intèrprets en escena. El pròleg ocorre darrere de l’escenari, on coincideixen dues companyies, una d’òpera clàssica i una de bufa -aquí convertida en una banda de música d’una diva pop, Zerbinetta, i el seu elenc de ballarins-, que han de trobar la manera de fer les seves representacions en el mateix espai i temps. I la segona part és pròpiament la representació de l’òpera sobre el mite d’amor i abandó d’Ariadna, on apareix Zerbinetta per rebaixar la seva mitificació dels homes. Mitchell exposa els extrems, “la fantasia molt sexualitzada de Zerbinetta i l’Ariadna que espera que un home li caigui del cel”, explica Lally. En aquesta versió, a més, es pren la llicència que Ariadna acabi embarassada de Teseu i pareixi un fill com a símbol de la seva nova vida (i d’un nou amor que pot florir) però també com a resum simbòlic de l’obra i la seva defensa de la diversitat i la reconciliació de gèneres i tradicions que s’havien separat.

Les sopranos Miina-Liisa Värelä i Johanni van Oostrum debuten al Liceu interpretant el paper d’Ariadna, i la donostiarra Elena Sancho Pereg i la tarragonina Sara Blanch s’alternen en el difícil rol de Zerbinetta, en un repartiment coral que Pons alaba en global.

Tot l'orquestra al fossat

Si el títol d’Ariadne auf Naxos potser no és el més popular, sí que és adequat per a les restriccions covid, perquè requereix una orquestra reduïda que no ha calgut retallar i que cabrà al fossat: “Strauss és un geni de la instrumentació i fa que quan vol soni com una orquestra de cambra i quan vol soni com una orquestra simfònica”, assegura Pons. “La partitura està plena d’influències, de colors mozartians, integra neoclacissisme i danses populars de màscares italianes amb moments wagnerians”.

La producció es va estrenar el 2018 a Aix-en-Provence i va ser compromesa, per tant, per Christina Scheppelmann. A la platea hi haurà un màxim del 70% d’ocupació, que és el que permeten ara les restriccions pandèmiques.