'Misericòrdia': Les virtuoses prostitutes d'Emma Dante al Teatre Lliure
L'autora siciliana fa una creació tan austera com colpidora, tan rotunda com delicada
Misericòrdia
Teatre Lliure. Montjuïc (28/XII/2021)
I Arturo crida: “Mamà!” I el cor dels espectadors s’encongeix com el de les tres mares que, al fons de l’escenari, gesticulen tot evocant els instruments d’una banda de música. Mamà és l'única i esquinçadora paraula que dirà l'Arturo al llarg de l’hora de funció. Arturo és el fill d’una prostituta de Palerm amb greus problemes neurològics i una hiperactivitat desbocada que ha estat criat fins a la maduresa per tres companyes de feina de la mare, Lucia, que va morir en el postpart. Bettina, Nuzza i Anna són tres virtuoses bullangueres que encarnen la misericòrdia envers el noi desvalgut que somia en tocar el bombo en una banda.
Misericòrdia, la creació de la siciliana Emma Dante, parla de la resiliència de les dones, de les mares, de l’exclusió social i de la violència que pateixen les prostitutes en una proposta tan austera (cambra negra, quatre cadires) com colpidora, tan rotunda com delicada, tan tendra com brutal. Una història, una tragèdia quotidiana, que emociona pel contingut i per com està explicada. Talent teatral per fondre sentiments i formes contemporànies en una creació que mesura a la perfecció cadascuna de les escenes i els elements de la composició per mantenir l’atenció sense caure en l’avorrida redundància de tantes obres contemporànies.
Bravo per les tres actrius (Leonarda Saffi, Italia Carroccio i Manuela Lo Sicco) que tot teixint o xiuxiuejant evoquen la popular comèdia napolitana o exhibeixen la seva fúria en calces i sostens. I un gran protagonista, l’actor i ballarí Simone Zambelli, que revoluciona l’escenari amb un treball físic impressionant, com impressionant és la credibilitat -i el patetisme- de la seva mímica alterada quan seu en una cadira o la potència i vistositat del seu ball quan deambula per l’escenari.
Misericòrdia ha estat un dels espectacles triomfadors de l'últim Festival d’Avinyó, que Emma Dante ha visitat en tres ocasions. El seu teatre és tan radical com honest i no amaga el seu origen popular i sureny com quan a l’anterior, Bestie di scene (2017), prescindia d’escenografia, de text, de música i de vestuari amb catorze actrius i actors nus.
