BarcelonaNoranta-un anys de vida donen per a molt i per protagonitzar tres carreres literàries. Rafael Sánchez Ferlosio va arrencar escrivint narrativa, després es va submergir en uns llarguíssims i autodidactes estudis lingüístics, per reaparèixer anys després com un assagista insòlit, singularíssim, en el paisatge cultural europeu.
Atordeix reduir una obra tan extensa a uns pocs temes, però m’hi aventuraré: em sembla que el nervi que agita l’últim tram de l’obra de Ferlosio (el millor) passa per l’expressió gairebé personal d’una disconformitat contra la guerra, la violència i la coacció, inclosa una de les seves formes més esteses i tolerades, la competència.
De manera semblant a la lluita d’Elias Canetti contra la mort (potser el seu únic parent en el santoral de l’assaig europeu), la perllongada confrontació de Sánchez Ferlosio contra la violència el va dur a pensar com desactivar-la en fronts molt diversos: les pàtries, les memòries històriques, els patrimonis culturals, el colonialisme (impossible oblidar la implacable tensió moral amb la qual va demolir la Conquesta d’Amèrica), el treball subrogat al rendiment, la destrucció de la naturalesa, la sentimentalització de la política o la violència d’estat... Malgrat la seva fama de rondinaire, l’escriptor no va exercir de polemista. És gairebé impossible trobar en els seus textos atacs personals (més enllà del menyspreu de caire còmic que sentia pels detentors fugaços de l’autoritat intel·lectual o del poder polític, com els seus inoblidables dards contra Ortega y Gasset o aquell “ cara de gatazo castrado ” que li va dedicar a Felipe González), ni va ser mai cruel o covard: Ferlosio afrontava els problemes com un jurista sever, amb l’ànim d’esclarir-los als lectors. El seu ideal va ser l’oci, i el seu tòtem el patinatge, un alegre lliscar sense regles pel pensament. En els seus textos va ser, com aspirava el seu mestre Machado, bo en el bon sentit de la paraula.
Si la figura de Ferlosio, malgrat la noblesa dels seus objectius i la netedat dels seus mètodes, continua intimidant, potser es deu al fet que mai es va comportar com un intel·lectual ensinistrat, mai va aspirar a congraciar-se amb el poder ni a escortar-lo, i al fet que tot va intentar pensar-ho per si mateix: va ser un mirall d’exigència. I constitueix un repte i una responsabilitat contribuir al fet que continuem llegint-lo.
