V.S. Naipaul: La mirada més àmplia

EscriptorHi ha escriptors que treballen amb el material que els entrega la biografia, altres ho fan amb el que troben al carrer, al barri, a la ciutat, al país, al continent... I alguns són capaços d’eixamplar la mirada fins a abastar el planeta sencer. Almenys fins ahir ens quedava V.S. Naipaul, responsable d’una de les heroïcitats artístiques del segle XX: convertir en literatura el fenomen polític i social que ha involucrat més milions de persones, la descolonització.

L’obra de ficció de Naipaul és molt variada: capaç d’encapsular un continent en un llibre ( Un recodo en el río ) o d’esbrinar per què s’enfanguen tants moviments utòpics del Tercer Món ( Guerrillas ), així com d’assenyalar els ingredients ficticis de la política local en un món globalitzat ( Los simuladores ). Recomano començar pel díptic Una vida malaguanyada i Semillas mágicas, escrites amb una prosa filosa i veloç. Naipaul s’acomiada de la ficció amb un relat gèlid al voltant de com la mala educació sexual fa malbé la vida dels seus protagonistes.

A les novel·les hem d’afegir-hi textos que pertanyen a un gènere nou, on, segons J.M. Coetzee, “el reportatge històric i l’anàlisi social es barregen amb la ficció autobiogràfica i les memòries de viatge”. Llibres com India i Entre los creyentes, que aprofundeixen en la fractura oberta entre una civilització a la qual ja no li calen les creences religioses per explicar-se i la seva pervivència entre les fibres íntimes dels seus ciutadans.

Els llibres de Naipaul semblen quallats per aquestes paraules: “El món és el que és. Els homes no són res, es deixen portar ells mateixos fins a no ser res, no tenen un lloc al món”. De l’ull del narrador s’han esvaït els sentiments de compassió. Naipaul fuig del paternalisme i observa amb una mirada crua les il·lusions, les creences, els èxits i els fracassos dels individus i les cultures durant els dilatats processos de descolonització. Aquí hi ha la llavor de les seves polèmiques. Edward Said l’ha acusat de complaença amb la mirada del colonitzador, i un gegant literari com Derek Walcott s’ha preguntat quina recepció tindria Un recodo en el río si allà on diu “negre” digués “jueu”.

Atracció i repulsió

No són arguments lleugers. Tot i això, penso que en la cruesa de Naipaul no hi ha cap ànim provocador sinó una resposta literària a les seves circumstàncies. Nascut dins d’un imperi que menyspreava les creences de la colònia de Trinitat (per no parlar de la desarrelada comunitat hindú a la qual pertanyia), podem imaginar l’esforç que li va suposar a Naipaul donar un sentit al joc de caixes xineses culturals i arribar a un acord amb el sàdic reflux d’atracció i repulsió que li provocava la cultura anglesa.

Aquesta implacable exposició queda compensada per la curiositat i la cura amb què Naipaul descriu cultures que es disgreguen amb els seus últims habitants a dins, idiomes que es degraden o països que s’esborren del mapa. En alguns passatges dels seus grans llibres apreciem que les cultures no només fracassen quan es veuen impotents per proporcionar als seus ciutadans cases amb aigua potable i una fossa sèptica, sinó que en intentar donar sentit a una existència (la de la humanitat) que és completament atzarosa i fortuïta neixen ja ferides.

El revers de la narrativa més polèmica (i que explica el fons moral i emotiu des del qual Naipaul ha pogut escriure les seves pàgines més agressives) el trobem a El enigma de la llegada, aquest llibre morós, serè, implacable, tristíssim i emotiu que comença explicant amb mirada d’antropòleg l’intent universal de convertir un tros de món en una llar i que acaba com si es resolgués netament una equació, amb un sobri funeral. Com sempre sospitem, al final els homes no són res, es deixen portar per la mort, abandonen el seu lloc al món.