Art, amor, bondat: les claus per recordar Miquel Cerdà ‘Norai’

PalmaEl diccionari defineix el vocable norai com un pilar de ferro que es fixa al moll i serveix com a element d’amarratge d’embarcacions. L’orfandat derivada de la pèrdua de Miquel Cerdà Salas Norai (1949-2018), que es va produir dijous, i lamentada per familiars, artistes, i galeristes, entre més figures del món de l’art i altres àmbits, demostra la idoneïtat del pseudònim. Les reaccions i al·lusions a una existència coherent fan palès que es perd un punt de suport per evitar la deriva.

El record desafia la mort

Pintor, escultor, galerista i dinamitzador cultural, el bagatge i l’experiència professional de l’artista eren tan valiosos que la seva ciutat natal, Pollença, despertà divendres amb sensació d’extraviament, com si la terra hagués perdut els seus fonaments i navegàs cap a enlloc.

El seu fill, Joan Cerdà Cifre, es feia ressò de la trista notícia referint-se al seu pare com un gran artista, gran galerista i gran propulsor de l’art contemporani a l’illa. Les seves majúscules no obliden la part humana: gran persona i gran pare. Centenars de persones comparteixen a les xarxes socials l’actualització de condol.

L’artista Biel March rememora les vetllades que varen passar tots dos en companyia d’artistes i amics, els quals reunia amb freqüència per compartir tot el que tenia, començant pel menjar. Parteix d’aquesta avidesa per compartir d’un profund amor a la terra, que March afegeix al seu talent artístic, a més de l’esforç dedicat a recuperar tradicions i la seva labor com a galerista. Sensibilitat extrema, bon gust, humanitat -coses tan difícils de trobar avui dia- i modernitat són paraules que apunten cap a ell però esdevenen insuficients en aquests moments, quan és patent que la vida passa sense esperar ningú, sense aturar-se.

Gran artista, millor persona

Andreu Aguiló, codirector del Museu de Pollença, on Norai exposà per darrera vegada, destaca la noblesa del concepte d’amistat que demostrà: “Professionalment era molt actiu i versàtil, però, per sobre d’això, en destacaven la seva condició amigable, la bellesa de la seva humanitat”. Aguiló no s’oblida de la seva vessant artística i destaca la qualitat de la seva obra, alhora que pensa que el reconeixement hauria estat major si no s’hagués preocupat més per la promoció de la producció dels altres que per la de la seva. Per aquesta raó destacà com a galerista, fou un dels primers que s’atreví a exposar l’obra del gran Jaume Plensa: “Va alimentar Plensa quan ningú no sabia qui era”. El director del Museu de Pollença admet que l’obra de Norai és difícil de definir, per la quantitat de disciplines en les quals es movia, però no dubta a afirmar que “sempre navegà entre el figurativisme i l’abstracció, entre la humanitat i la plàstica. Mai no va triar entre aquestes opcions, tota la seva carrera va discórrer entre les dues riberes del riu. Dins una càrrega abstracta molt forta, no podia evitar contemplar l’humà, representar la figura”. Per molt que se’n destaqui la vessant professional, sempre acaba adquirint un caire personal i càlid: “Norai era massa Norai per encaixar-lo estilísticament. La seva darrera exposició va voler recórrer les diverses etapes i la seva versatilitat”, diu Aguiló, “El va fer molt feliç”. I conclou: “Era un sac de felicitat”.

Aina Aguiló, l’altra responsable del Museu de Pollença, admet que avui els pollencins tenen el cor tancat. De Norai en destaca la generositat, que esdevé un lloc comú a la boca adolorida dels que han de viure amb la seva absència.