HISTÒRIA
Cultura 18/12/2020

Quan els militars es fiquen en política

Aquest desembre es compleixen 150 anys de l’assassinat del general Prim, promotor del darrer pronunciament progressista que va prosperar

Francesc M. Rotger
6 min
Quan els militars es fiquen en                la política

PalmaAra que uns centenars d’oficials jubilats -incloent-n’hi alguns de les Balears- s’han adreçat al rei Felip VI expressant les seves crítiques al govern espanyol, convé recordar que no és nou, ni de bon tros, que els militars es fiquin en política, tot i que no sempre ho han fet en una línia reaccionària. Sí, el cop d’estat franquista el recordam tots, però aquest costum ja ve d’abans. Fa dos segles, per exemple, el 1820, tingué lloc el pronunciament del coronel Rafael Riego, amb la intenció de recuperar la Constitució liberal del 1812. I li va sortir bé -tot i que els efectes només duraren fins al 1823. També fa exactament 150 anys, el desembre del 1870, fou assassinat el general català Joan Prim, promotor de la darrera insurrecció militar progressista que va prosperar a Espanya.

S’ha de tenir en compte que cap a començament del segle XIX els oficials formaven part d’una minoria que, als països europeus, gaudia d’un cert nivell social, cultural i econòmic -en un entorn supersticiós i analfabet-, que els permetia l’accés a les noves idees liberals. D’aquí ve que sorgissin personatges com el general Luis Lacy, antic heroi de la Guerra del Francès que, el 1817, juntament amb Francesc Milans del Bosch -un altre home del mateix llinatge, però d’ideologia oposada, es faria famós el 23 de febrer del 1981-, va encapçalar una revolta per restablir la Constitució anul·lada pel funest Ferran VII. Va ser un fracàs i Lacy fou condemnat a mort per un tribunal presidit pel general Castaños, el vencedor de Bailèn. El professor Ramiro de Mata recorda que, a causa de la popularitat de Lacy, les autoritats temien una insurrecció, i per això el varen dur a la perifèria, a Mallorca, on suposaven que tot plegat tindria menys ressò. El varen afusellar al castell de Bellver, on una placa recorda encara avui “el seu ardent amor a la llibertat”.

Sí que surà, en canvi, el cop de Rafael Riego -qui donà nom a l’himne republicà- l’1 de gener del 1820, fet amb les tropes destinades a sufocar la revolta de les colònies espanyoles a Amèrica. Ferran VII en persona jurà la Constitució -i la va tornar a derogar tan prest com pogué- i se succeïren tres anys de govern liberal, que tot d’una rehabilità Lacy. Però els Cent Mil Fills de Sant Lluís restabliren la tirania i el mateix Riego fou executat públicament a Madrid, de la manera més infamant possible.

La intervenció dels militars en la política espanyola contemporània no havia fet més que començar. Al llarg de gairebé tot el segle XIX i la meitat del XX, sovintejaren pronunciaments de signe divers -però cada vegada més reaccionaris-, amb més o menys èxit. Són allò que l’historiador de la literatura Fernando Díaz-Plaja anomena “el rigodón dels generals”. Aquest tampoc no ha estat un fenomen aïllat: Bonaparte, De Gaulle, Washington, Wellington, Eisenhower o Churchill foren soldats, abans que dirigents dels seus països, per no parlar de tants de generals que han accedit a la presidència de les repúbliques iberoamericanes.

Els mèrits de guerra els servien com a catapulta per llançar-se a l’arena política. El 1840, amb una Isabel II encara nina, el general Baldomero Espartero, liberal progressista, era l’heroi del moment per haver guanyat la Guerra Carlina. Això ho va fer servir per ascendir, no ja a president del govern espanyol, sinó a regent -amb funcions de monarca-, mentre la sobirana fos menor d’edat. Com a gestor, però, sembla que no era tan competent: va arribar a bombardejar una ciutat del seu propi regne, Barcelona (i tot i això resulta que és Fill Adoptiu de Palma). Només tres anys més tard, una altra insurrecció, aquesta de signe conservador -liderada pel general moderat Narváez-, el va llevar del mig. Però “passejar el retrat d’Espartero” seria, com escriu el periodista Miquel dels Sants Oliver, “un número obligat a tots els socarrims”.

Monument del miliar Joan Prim a Reus

Els desterrats a Menorca

El decenni moderat resultà marcadament centralista -se suprimí el 1842 la universitat balear, que no tornaria fins l’any 1978- i finalitzà amb un altre cop progressista, la Vicalvarada, amb el retorn de l’incombustible Espartero i un nou general en alça, O’Donnell. La resta del regnat viuria l’alternança entre liberals d’una i altra facció, mentre que els marginats carlins -partidaris de la branca dinàstica rival- provaven, de tant en tant, de sublevar-se. El 1860, recull l’historiador Miquel À. Casasnovas, el capità general de les Balears, Jaime Ortega, “es pronuncià a favor del pretendent Carles ‘VI”. El seu intent va fracassar, i el varen afusellar.

El 1868 es produí el darrer cop de signe progressista amb èxit: l’anomenada revolució Gloriosa, encapçalada pel militar de Reus Joan Prim, heroi d’Àfrica, i per Francisco Serrano, de malnom el general bonic, que havia estat amant d’Isabel II i desterrat a Menorca -llavors, la perifèria de la perifèria- un any abans. La reina i el seu home i fills foren expulsats i Prim anuncià que els borbons no tornarien “mai, mai, mai”. S’equivocava. Miquel dels Sants Oliver recorda com a Mallorca, efectivament, es cridava “A baix els Borbó!”, s’enderrocà el monument a la sobirana i sonà la campana d’en Figuera -el rellotge de l’Ajuntament de Palma-“no sé quantes hores”.

Prim oferí la corona disponible a l’etern Espartero, que la refusà, i finalment trobà el candidat adient en Amadeu de Savoia, fill segon de Víctor Manuel II d’Itàlia. Però abans de l’arribada del nou rei, el desembre del 1870, el militar català fou assassinat. El crim, conegut com ‘del carrer del Turc’ de Madrid, on es perpetrà, és encara un misteri sense resoldre. Però el principal candidat a ser-ne l’autor és el duc de Montpensier, marit de la germana d’Isabel II, amb aspiracions -frustrades- a la reialesa i desterrat a Menorca -com no!- el 1871. Quan Amadeu abdicà es proclamà una primera república, però un nou cop militar, el 3 de gener de 1874 i comandat pel general Pavía -el ‘cavall de Pavía’ al Congrés-, la va fer caure. I un altre cop, el 31 de desembre del mateix any, del general Martínez Campos, a Sagunt, proclamà rei el fill d’Isabel II, Alfons XII.

L’artífex del retorn dels Borbó i del sistema polític -corrupte- que s’hi establí, Antonio Cánovas, volia fer fora els militars de la política. Així que la nova constitució (1876) posà el comandament de l’exèrcit en mans del nou rei: se suposava que, a ell, sí que l’obeirien. La fórmula agradà tant al seu fill i successor, Alfons XIII, que de manera reiterada ficà el nas en la cadena de comandament entre els oficials i el Govern, cosa que l’enemistà greument amb dos mallorquins: el seu primer ministre, Antoni Maura, a qui pretenia imposar les designacions en defensa -d’aquí es generà ‘borbonejar’, l’acció que comet un monarca constitucional quan sobrepassa el seu paper-, i el general Valerià Weyler, de funest record pel seu comandament a Cuba, però d’idees democràtiques.

El juny del 1899, després de la pèrdua de les darreres colònies, “Weyler reconegué al Senat que li havien ofert encapçalar un pronunciament però que la seva tradicional disciplina li impedia escoltar aquestes propostes”, segons assenyalen els historiadors Gabriel Cardona i Juan Carlos Losada. El renou de sabres -descontentament a les casernes i conspiracions- culminà amb el cop del general Miguel Primo de Rivera -pare del fundador de la Falange- el setembre del 1923, que va establir una dictadura que es va mantenir fins al 1930.

“Els militars, a la caserna”

Cardona i Losada narren que, abans, Primo de Rivera havia sondejat Weyler per aconseguir el seu suport, que el mallorquí li negà. Quan es va produir el cop, el vell general illenc -85 anys- va expressar la seva fidelitat al govern vigent, com havia fet mig segle abans amb el de Sagunt, i un altre pic sense èxit. Alfons XIII lliurà el poder als colpistes, de manera que violà els seus deures constitucionals. La nit de Sant Joan del 1926, Weyler participà en la fracassada Santjoanada, que volia enderrocar la dictadura.

Qui també actuà decididament contra la dictadura de Primo fou el comandant d’aviació Ramon Franco Bahamonde, heroi del Plus Ultra, el primer vol que creuà l’Atlàntic Sud. Tot i que el dictador dimití el gener del 1930, el germà petit del futur dictador, d’ideologia oposada a aquest, continuà maniobrant, ara per fer caure la monarquia. El desembre següent, conten els seus biògrafs Asunción Núñez i Joaquín Leguina, intentà proclamar la república a la base aèria de Cuatro Vientos (Madrid) i després bombardejar el Palau Reial, cosa que desestimà perquè hi havia nins jugant als jardins. Poc abans s’havien revoltat per la causa republicana a Jaca els capitans Galán i García Hernández, que acabaren afusellats.

La monarquia caigué, però per unes eleccions municipals -l’abril del 1931-, i Ramón Franco fou diputat a les noves corts, ni més ni menys que d’Esquerra Republicana de Catalunya, atesa la seva bona relació amb Francesc Macià -per cert: ex-tinent coronel. El cop de juliol del 1936 del seu germà, però, el va fer canviar de bàndol. Acceptà el comandament aeri de les Balears i perdé la vida en un accident, l’octubre del 1938.

Weyler havia mort l’octubre del 1930. Poc abans, havia enviat un carta al futur ministre socialista Indalecio Prieto: “És necessari (...) tornar a l’hegemonia del poder civil (…). Sempre he cregut en l’eficàcia de mesures de rigor, tornant a bastonades els militars a la caserna (…). S’ha de reaccionar contra aquests falsos salvadors i ficar-los de cap a la caserna perquè allà serveixin el país en la mesura assenyalada per les lleis”. Paraules, de fa 90 anys, d’un mallorquí, llavors l’oficial espanyol de major rang i més prestigi.

De Joan March al 23-F

Al magnat mallorquí Joan March, recull Miquel À. Casasnovas, li demanaren contribuir “al finançament de la conspiració republicana” contra Alfons XIII, però “s’hi negà”. Sí que finançà, en canvi, el cop d’estat del 1936, amb l’avió Dragon Rapide, que traslladà Francisco Franco de les Canàries, on exercia el comandament, fins al Marroc colonial, on assumí la direcció de les tropes. I concedint-li un crèdit per la fabulosa quantitat -aleshores- de mil milions de pessetes. Abans, el 1932, havia fracassat un altre aixecament, dirigit pel general Sanjurjo. Del 1933 al 1935, Franco havia estat comandant general de les Balears, on l’havia enviat Manuel Azaña per “allunyar-lo de temptacions” -es veu que sense gaire èxit. Les Illes continuaven sent un racó perdut del món.

El 23 de febrer del 1981, ja amb la Constitució aprovada i amb el preautonòmic Consell General Interinsular, tingué lloc la temptativa -afortunadament frustrada- de fer caure la jove democràcia. Un periodista mallorquí, Joan Pla, s’entrevistà amb el tinent coronel Antonio Tejero al Congrés dels Diputats pres, i el darrer governador civil de Balears de Franco, el coronel de Cavalleria Carlos de Meer -traspassat aquest 2020- fou l’advocat defensor d’un dels acusats, el capità Francisco Dusmet, al judici per aquells fets.

stats