Teatre Principal.- Pablo Remón és l’autor més eferverscent de la pell de brau en l’actualitat. Provinent del cinema, guionista d’ Intemperie, de Benito Zambrano, estrenada divendres, va provar sort teatral amb El tratamiento i a partir d’aquí un sense aturar, fins i tot una nominació al premi Max per 40 años de paz, que també va passar pel Principal. En poc més d’un any dues obres en cartell, Los mariachis i Sueños y visiones de Rodrigo Rato. Aquesta primera és la que va arribar al teatre Principal de Palma, dirigida pel mateix Remón, protagonitzada per Luis Bermejo, Francesco Carril, Francisco Reyes i Emilio Tomé, protagonistes d’una història que parla de l’Espanya profunda, d’una societat endogàmica o de polítics corruptes, amb un to que apunta cap a l’absurd sense perdre credibilitat. Una tragicomèdia que retrata amb precisió uns personatges menys surrealistes del que pugui semblar en un principi per la seva condició d’autèntics. Cada frase de Remón en boca de qualsevol dels quatre personatges, San Pascual Bailón no parla, es converteix en una divertida càrrega de profunditat, i totes juntes formen una fluida història que fins i tot s’atreveix amb el flashback, que sempre implica un difícil equilibri sobre un escenari, per poder explicar la relació entre els protagonistes i els fets que els han conduït a la situació vital que explica o, millor, que mostra. Graciosa, que no lleugera, d’una follia continguda i una consistència argumental construïda amb no pocs girs inversemblants sense arribar a la patafísica ‘arrabaliana’, però s’hi acosta. Una interpretació d’altura, una posada en escena adient i un text impecable i implacable converteix Los mariachis en una eficaç diatriba contra un món que tenim molt a prop; tant, que ni el veiem.
Teatre Xesc Forteza.- Plural ensemble, grup format per a l’ocasió per Lope Morales (flauta), Antonio Lapaz (clarinet), Duncan Gifford (piano), Erica Ramallo (violí) i Michal Dmochovski (violoncel), dirigit per Fabián Panisello, va participar en el Cicle de Noves Músiques de Mallorca, que organitza Phona. Interpretaren set autors diferents: Juan Cruz Guevara, José Benjamín González Gomis, Arturo Fuentes, José Luis Greco, César Camarero, Javier Quislant i Javier Torres Maldonado, amb peces de composició més o menys recent i de molts i variats orígens i estructures. Un mosaic que d’alguna manera dibuixa les infinites possibilitats dels nous llenguatges d’una música que cerca la consolidació pels camins de la ruptura constant. No és senzill. Em va encantar Cives aetherei, que és la combinació/desconstrucció de cinc al·leluies medievals dins un procés de transformació tan exquisit com ben elaborat. Tot plegat, una bona selecció i una millor interpretació.
Manacor.- Repetició del tercer concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel titular Pablo Mielgo i acompanyada per Gerhard Oppitz al piano per interpretar el Concert per a piano núm. 2 op. 8 en si bemoll major. Oppitz té casa a Mallorca i ja havia mostrat les seves excel·lències, juntament amb la Simfònica, fa dos estius al Festival de Bellver. L’Auditori de Manacor gairebé ple o com a mínim una molt bona entrada, fet que significa que s’està consolidant aquest segon cau interpretatiu per a la nostra orquestra i s’està assolint un dels objectius de Mielgo, que no és cap altre que l’augment de públic i que aconsegueix amb escreix amb aquesta nova ubicació. Aquest segon concert per a piano de Johannes Brahms el va compondre vint anys després del primer, la qual cosa implica un maduresa compositiva indiscutible, tot i que tot Brahms és indiscutible. Complicat i senzill alhora. Net, vibrant, dens i al mateix temps lluminós, necessita per a la seva interpretació una pulsació potent sense que aquesta perdi la delicadesa del discurs, ni la seva bellesa intrínseca. Si Oppitz va executar una composició tan alambinada i rica amb la precisió germànica que el caracteritza, no cal dir que la batuta de Mielgo també va tenir a veure en el precís i preciós resultat final. Un resultat que s’intueix des dels primers sons de trompa abans que entri el solista per donar color al llenç simfònic que Brahms articula amb tant talent com ofici i que arriba al seu punt culminant en el començament del tercer moviment amb el diàleg que estableixen el piano i el violoncel. N’hi ha molts més, de moments inoblidables, perquè el compositor no es limita a fer tot un seguit de variacions del mateix tema, sinó que l’enriqueix de totes les maneres possibles amb la màxima coherència. Una festa, tot llum i cap ombra.
Per si no n’hi hagués prou, la segona part del concert va ser per a Beethoven i la seva setena simfonia, d’una bellesa extrema, d’una riquesa majúscula que Mielgo i companyia varen tornar a brodar, sense donar temps a poder mastegar amb cura l’exisit primer plat d’un festí que de ben segur també signaria Babette, que és una altra B per afegir a una altra celebració de la segona lletra de l’abecedari.
