TEATRE

“Amb la meva economia, 20 euros per anar al teatre és car”

Cinc actors joves protagonistes d’obres juvenils parlen de precarietat, d’elitisme i de com atraure més públic

Potser són joves però també disciplinats: arriben amb una puntualitat suïssa i se saluden amb entusiasme; alguns són amics de fa anys però mai han treballat junts. Tots han coincidit a la cartellera de Barcelona amb espectacles que han tingut una bona -o fantàstica- acollida de públic, sobretot de la franja més complicada, els adolescents i joves de sous precaris.

Víctor Gómez i Iñaki Mur es fan competència amb dos musicals de gran format al Paral·lel, El despertar de la primavera i Rent, respectivament. Roser Vilajosana i Júlia Genís s’han fet competència les últimes setmanes i, fins ahir, han protagonitzat dues estrenes de nova autoria, Andrea Pixelada i El futur. I Albert Salazar encara interpreta A.K.A., la sorpresa indie de l’últim any.

Primeres oportunitats

Una generació preparada que busca obrir-se camí

Tots tenen formació teatral i el debut en un teatre gran ha sigut quan superen de llarg la vintena, si bé fent personatges adolescents, fins a deu anys més joves. “La primera gran oportunitat costa, però també arriba quan has tingut oportunitats intermèdies que t’han format, i ho agraeixes. No lamento que m’hagi arribat ara”, afirma Roser Vilajosana. “Segur que hi ha d’haver talent innat, però s’hi ha de donar forma”, opina Iñaki Mur. “També aprens molt podent estar dins un procés creatiu i veient altres actors més grans. Jo he fet un pas de gegant”, apunta Júlia Genís, que ha combinat l’Institut del Teatre amb una estrena al TNC. La dramaturga i directora de l’obra, Helena Tornero, va pensar directament en Genís perquè la coneixia d’un petit paper en un espectacle anterior. No hi ha un camí marcat per arribar al projecte que et pot obrir portes: Vilajosana va fer càsting, mentre que Albert Salazar va fer companyia amb l’escriptor Daniel J. Meyer i la directora Montse Rodríguez per aixecar des de zero A.K.A. assajant durant un any a cegues. “També és la manera que tenim de currar la gent jove”.

Precarietat vs. glamur

La dificultat de viure del teatre i pagar per anar al teatre

Participar en projectes en el circuit comercial ha fet tastar a aquests joves actors la mel dels contractes decents sense haver de patir pels “ridículs percentatges de taquilla”, diuen. “Jo he perdut diners fent teatre a Madrid amb la sala plena”, explica Vilajosana. “Al circuit de sales petites entres en un món on tot s’hi val”, apunta Gómez. “S’aprofiten que ets jove, que comences, que no saps del tot com funciona la producció. És difícil entrar al circuit, i sobretot entrar-hi dignament per guanyar els 400 euros per viure”, afirma Júlia Genís. Paradoxalment, Iñaki Mur afirma que “la indústria, tant la tele com el teatre, dona una imatge classista i burgesa”: “Aquí hi ha una gran distància entre intèrpret i públic. A les estrenes hi ha catifes vermelles i gent que es mor de gana amb un vestit de festa, i la meitat de l’equip sense cobrar. Què estem fent? Ens esforcem a donar una imatge elitista d’un art proper i humil”, critica. Parla per experiència, arran del boom de popularitat de la sèrie Merlí. “No se’m va posar bé. Ningú et prepara. La societat et reconeix un èxit que la indústria no, perquè acabes de començar. Em vaig sentir sol i he necessitat un temps per pensar què m’agrada i què no de la professió”, confessa.

“Hi ha un problema d’accés a la cultura. Només una part de la societat hi va, que és la burgesa. Has de pagar 15 o 20 euracos per anar a veure una obra on els artistes cobrin, i molta gent no pot o no se’ls vol gastar. Jo ho trobo car, per a la meva economia diària, perquè em pago els estudis, el pis, els cursos... ”, explica Genís. “¿Per veure gent en directe? És barat. Si pagues 15 euros per inflar-te de Coca-Cola i crispetes al cinema! O per unes Adidas paguen 80 euros”, afegeix Mur. Tots coincideixen que és una qüestió d’educació i prioritats, però no entren en l’autocrítica de l’escena teatral. “La cultura és part de la infraestructura social però som en un país on l’Estat no paga cultura. I els productors inverteixen per anar sobre segur”, continua Mur.

Els joves no van al teatre?

Experiències nefastes i una nova ficció que trenca estereotips

Els seus amics no van al teatre. Pràcticament cap. Ells hi han arribat per via familiar. “Si l’únic teatre que hagués vist fos el que he vist amb el col·le, no hi hauria tornat”, diu Genís. Tots s’hi afegeixen amb les seves experiències, quan veien teatre per aprendre anglès o els duien al clàssic Lazarillo de Tormes. “Si la família no t’hi porta i l’escola et fa veure això, relacionaràs el teatre amb una cosa avorrida i casposa, o infantil i tonta”, diu Gómez. “Això ha canviat”, opina Salazar. I l’exemple són precisament els seus espectacles, que s’omplen d’alumnes d’escoles.

El despertar de la primavera, un text original del 1891, s’ha adaptat al segle XXI, sobretot per capgirar situacions masclistes. Però en les dues obres de nova creació -no per casualitat, de dues autores, Cristina Clemente, amb Andrea Pixelada, i Helena Tornero, amb El futur -, les protagonistes són noies amb caràcter fort i les idees molt clares, que porten la contrària als pares i volen canviar el món. “El meu personatge té un punt de vista molt fort i li dona valor”, explica Vilajosana. “El teatre demana autoregeneració. Shakespeare ja s’ha fet de manera convencional. Sempre s’han d’aportar coses noves i diferents”, diu Mur. “Avui tot ja s’ha fet mil cops -admet Genís-. S’han de buscar punts de vista propis, que és el que farà únic aquell espectacle”.

“El problema és que si ets jove i veus l’etiqueta «teatre per a joves», penses «Jo aquí no hi vaig». I si ets adult, penses «Jo aquí no hi vaig»”, assenyala la protagonista d’ Andrea Pixelada. “El problema és pensar que «per a joves» vol dir «per a tontos». No: els adolescents no són tontos, però quan et tracten com un imbècil deixes de tenir ganes de fer coses. S’ha de fer teatre per a tothom”, opina Genís. “Nosaltres mai vam pensar en fer una obra per a joves. La qüestió és que hi hagi teatre fet per joves, amb joves a dins, i que els passi el que els passa a ells”, diu Salazar. “Que són temes que també poden interessar a un adult”, diu l’actor d’ El despertar de la primavera.

Les noves tecnologies i les pantalles són inqüestionables en la vida dels adolescents. Per tant, creuen que qui s’haurà d’adaptar és el teatre. “Ha de canviar -opina Salazar-. La gent no sap estar més d’una hora i mitja sense mòbil. Estan constantment canviant de tema amb els stories d’Instagram. El teatre ha de ser dinàmic, hi han de passar moltes més coses”. Vilajosana ho matisa: “El teatre ha d’apostar pel que només pot fer el teatre. Alguna cosa que no doni Netflix”. Les reaccions esverades dels joves amb les escenes de sexe d’ El despertar de la primavera ho demostren: el directe té una força inigualable. “Al final el teatre serveix per veure que no estàs sol. T’expliquen en veu alta problemes que creies que només tenies tu. La gent va al teatre per assajar les seves pròpies vides. S’han d’atrevir a fer-ho. I el millor és que, si no hi vas, ja t’ha passat l’oportunitat, t’ho has perdut”, avisa Roser Vilajosana.

Generar projectes propis

Les companyies independents, un referent creatiu

“La nostra generació està tenint un despertar artístic en un moment tan fotut per a la cultura, tan precari, que ja hem nascut en el mode guerrilla. Som artistes amb ànsia de generar contingut, no només interpretar-lo. Crec que té a veure amb el context”, opina Iñaki Mur. “És bàsic perquè t’enganxen èpoques en què no estàs en un espectacle gran i és la manera de tenir feina, subsistir i aprofundir en coses que t’agraden a tu, t’interessen i vols proposar”, defensa Víctor Gómez.

“Jo veig que els projectes que acaben brillant més són aquells en què pel que fa a creativitat els artistes s’han mullat més i on han explotat el que poden fer només aquelles persones. Quan parles del que saps, ressona més”, diu Vilajosana. “Jo crec en el teatre com a arma de canvi social. I crec que tenim responsabilitat creativa a l’hora de crear contingut. Hem d’esquerdar la generació tap i que la cultura underground arribi al mainstream. Les sales comercials han anat programant el que surt dels circuits off ”, opina Mur. I quan parla de propostes alternatives es refereix al col·lectiu VVAA, La Calòrica, El Eje del Mal, Sixto Paz, Espai Dual o Les Antonietes, companyies creades en l’última dècada. “De propostes i ganes n’hi ha, però les opcions d’entrar al circuit són poques”, diu Gómez. El cas d’ El despertar de la primavera -que surt del Teatre Gaudí i ha celebrat les cent funcions al Teatre Victòria- o el d’ A.K.A. -que va néixer a la FlyHard i va guanyar als premis Butaca- són paradigmàtics però insòlits. “Cada any hauria de passar cinc vegades”, diu el protagonista d’ A.K.A.

La cartellera es fixa en els joves més enllà de les funcions escolars

Bomber(s)

El Teatre Akadèmia estrena una obra sobre el consentiment sexual a partir d’un cas d’abusos a una noia amb una lleu discapacitat intel·lectual. Un text impactant de Jean-Benoît Patricot amb direcció de Jordi Vilà. El despertar de la primavera

El musical rock Spring awakening sobre l’amor i la repressió es va estrenar el 2016 al Teatre Gaudí i l’èxit el va catapultar al circuit comercial. Ha tornat al Teatre Victòria fins al maig.

Rent

Daniel Anglès torna a muntar un espectacle que es va estrenar fa 20 anys a Barcelona i és un carpe diem en òpera rock. Al Condal també fins a finals de maig.

A.K.A.

La perla de l’any. Produïda per la Sala FlyHard, l’obra sobre identitat, racisme i sexisme de Daniel J. Meyer ha passat pel Lliure i La Villarroel, i ara fa gira.

El futur

Helena Tornero signa un text que entrellaça el destí d’una noia fastiguejada amb la seva vida i un noi immigrant que ho ha perdut tot menys l’esperança. Ha acabat funcions al TNC i fa gira a la tardor.

Andrea Pixelada

Cristina Clemente planteja si la ficció pot canviar la realitat a través d’una youtuber de llibres. Ha acabat la temporada a la Beckett i la comença al Teatro Kamikaze de Madrid.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF