PalmaLa Misericòrdia.- El pati de la Misericòrdia ha estat de bell nou testimoni d’un esdeveniment. Per diferents raons, com ara la presència al capdavant del grup de corda de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears de Lucas Macías, qui, a més de dirigir, va ser el solista de la segona peça que interpretaren, el Concert per a oboè d’amor, BWV 1055, de Johann Sebastian Bach. Però també perquè va ser el comiat, senzill i emocionant, del violinista Ferenc Rácz. Per una altra banda, per inusual, va ser especial el programa que exhibiren en un espai tan obert. Especial i amb molts de contrasts, com ho és el fet d’ajuntar Edvard Grieg, Johann Sebastian Bach i Arnold Schönberg. Però no resulta menys estrany que, havent-hi un Bach i que l’estrella convidada fos el solista, amb un instrument tan peculiar com l’oboè d’amor, el Cantor passàs a un segon lloc i Schönberg sobresortís en una “nit elevada i brillant”, que és com acaba el poema de Richard Dehmel en què s’inspira La nit transfigurada. Una obra iniciàtica del músic dodecafonista, difícilment superable. Amb una estructura idèntica al poema original, escrita inicialment per a un sextet de corda i interpretada per a l’ocasió amb un significatiu augment d’efectius, que sens dubte en multiplica les virtuts. No és una peça senzilla, però la lectura dels integrants de la Simfònica a les ordres de Macías va ser cristal·lina. Entremaliada per les diferents polifonies que van sorgint de la composició, però molt clara en l’exposició, en determinats moments càlida; en altres, intempestiva. Adorno va dir que era “com posar veu sonora i musical a l’inconscient”. Grieg va ser l’aperitiu, amb la Suite de l’època de Holberg. Una peça de cinc moviments que inicialment estava escrita per a piano i posteriorment va viure la transcripció que obrí el concert. Entre un i l’altre el més gran, l’indiscutible, tant per qualitat com per quantitat. La metamorfosi del BWV 1055 va ser al contrari. Figura com a Concert per a clave i el seu origen sembla que va ser aquest Concert per a oboè d’amor, amb el qual Lucas Macías va desplegar tota la seva excel·lència com a intèrpret, que tampoc no va deixar indiferent ningú amb aquest exercici de pulcritud formal, fraseig elegant…
Teatro Real.- No digui Tosca, digui Radvanovsky. L’anècdota s’ha convertit en dogma. Si va fer un bis de Vissi d’arte a la primera representació, és d’obligat compliment que ho faci a cada una de les set representacions que li corresponen. Ara queda a veure si passarà el mateix quan Maria Agresta o Anna Netrebko agafin el testimoni a Sondra Radvanovsky. Sigui com sigui, ha deixat el llistó segurament el més amunt possible. O no. Una circumstància que farà que el món de l’òpera estigui molt atent a les properes encarregades de donar presència a la tràgica heroïna. En qualsevol cas estem davant un fet que ja és història del Real, amb els seus detractors, com no podia ser d’altra manera. Està clar que els entusiastes són més i, sobretot, que els següents demanen la mateixa dosi d’espectacle que els anteriors. I si l’espectacle serveix de reclam, benvingut sigui. Per la seva banda els del “No pares maestro”, “Sigue, sigue”, per finalment espetar en veu més alta “Eso no se bisa”, com era el cas del meu veïnat, també tenen la seva part de raó. Tan senzill com pel fet que Puccini ho volia així. Tant que d’alguna manera va eliminar les àries tal com estaven concebudes i la continuïtat està molt ben precisada a la partitura. Després de Recondita armonia, de Vissi d’arte i d’E lucevan le stelle no hi ha treva musical ni per a un aplaudiment, per tant...
Per tant, el públic és qui mana, i per això va rompre el protocol i les indicacions del compositor amb el vistiplau de Radavanoski, naturalment, i del director musical Nicola Luisotti, erigit en pedra filosofal de la representació. Exquisit, detallista, sense escatimar emocions ni potència. Al límit. Ella va ser passió i exuberància en els tres rols que exigeix la metamorfosi del personatge. Segura i equilibrada com ho requereix la protagonista absoluta de la funció. Tot i que Caravadossi ha de cantar dos moments memorables i ja ressenyats, el gran personatge masculí de Tosca és sens dubte Scarpia i, ja que Pons s’ha retirat, qui millor que Carlos Álvarez per a aquest paper tan memorable, que va resoldre amb solidesa i contundència, tot i que dramàticament Azorin li ha restat virulència. Joseph Calleja, abans que arribi Kauffman, va estar a l’altura de les expectatives, que tampoc no són poques, encara que com ja és habitual amb Recondita armonia la va salvar amb més professionalitat que convicció. Pel que fa a la producció de Paco Azorín, que ja havíem vist un parell de cops al Liceu, si ja era una mica carregada de missatges subliminars, o no tant, ni ha afegit un parell més, com és ara la metafòrica “llibertat”, que es passeja nua en els moments cabdals de la peça. Però si l’important són les veus el notable alt seria una bona qualificació.
