PalmaLa influència de la mentida en la política s’ha incrementat i generalitzat en relació amb èpoques anteriors, encara que l’engany sempre ha estat present en la consciència humana i és tan antic com l’ésser humà. A més, la mentida s’ha anat perfeccionant fins a assolir el grau màxim de plenitud i eficàcia en la política. Aquestes consideracions, juntament amb la sospita que la veritat està en guerra amb la política, reforcen la idea que la política és el lloc privilegiat per pensar la mentida, i expliquen, en part, l’interès de la filosofia per estudiar la funció de la mentida política en les democràcies liberals i els sistemes totalitaris.
El filòsof francès d’origen rus Alexandre Koyré estableix una relació essencial entre mentida i totalitarisme a la seva obra més influent, La funció política de la mentida moderna (1943), on afirma que mai s’ha mentit tan massivament i d’una manera tan persistent i descarada com en els règims totalitaris. Segons Koyré, la mentida política moderna es dirigeix a la massa, una categoria intel·lectual definida per la seva incapacitat de pensar i tenir memòria. Precisament, la desmemòria col·lectiva fa que sigui innecessari ocultar els enganys. La mentida, a més, és una arma que es caracteritza per estar produïda en sèrie i perseguir la transformació de la realitat passada i present. Koyré defensa que els estats totalitaris es defineixen per la primacia de la mentida i la seva gran expertesa a l’hora de produir-ne. La propaganda i les innovacions tècniques contribueixen a perfeccionar la mentida. En un context totalitari, la mentida passa a ser una conducta social obligatòria i moralment bona que s’hauria d’aplicar sobre totes aquelles persones definides com a enemigues per part de l’estat. En temps de guerra, dir mentides es valora com un acte de justícia i bondat, a la vegada que la incapacitat de mentir s’interpreta negativament, com a defecte i incapacitat. En temps de pau, la mentida és una qualitat atribuïda a diplomàtics i comerciants. Una de les mentides més característiques d’aquestes sistemes consisteix a normalitzar la guerra. Finalment, Koyré exigeix una societat transparent, sense secretismes ni pràctiques conspiratives, en la qual els individus s’han de comportar tot temps com a ciutadans.
Quin mal pot fer la mentida
Hannah Arendt també pensa la mentida en relació amb la política, en diversos textos, però especialment en un article del 1964, titulat Veritat i política, escrit com a resposta a la controvèrsia generada per les seves cròniques periodístiques del judici a Adolf Eichmann, i té continuïtat en el posterior assaig La mentida en política, del 1971. Els dos articles estan reunits en el llibre Veritat i mentida en la política. Entre altres qüestions, Arendt es planteja si és legítim dir sempre la veritat i quin mal pot fer la mentida a la política. Segons la pensadora d’origen jueu, l’acte de mentir és la demostració més clara de l’existència de la llibertat humana. La mentida i la política mai s’han duit gaire bé, encara que la mentida s’ha considerat tradicionalment com un recurs necessari a l’hora de governar i exercir el poder. L’exemple clàssic d’aquesta tensió entre filosofia i política és la mort de Sòcrates. L’acceptació de la mort exemplar es converteix en veritat filosòfica i principi inspirador de l’acció política. Arendt observa que la mentida en els totalitarismes evoluciona cap a la seva realització plena, transformada en raó d’estat, en mentida definitiva i absoluta. Arendt diferencia entre les mentides polítiques tradicionals i modernes. Les mentides modernes maten i destrueixen. Els governs totalitaris usen la mentida com a preparació per a la violència i passa prèvia per assassinar i destruir allò que neguen. Els totalitarismes estan interessats a mantenir la dicotomia veritat-mentida perquè així poden fer passar allò fals per vertader. La mentida totalitària esdevé creïble gràcies a la propaganda, la manipulació i l’adoctrinament que proporciona el control dels mitjans de comunicació de masses, i s’imposa mitjançant el terror i la por.
En aquest breu recorregut filosòfic per la mentida política destaca l’aproximació genealògica a la mentida de Jacques Derrida en diversos textos i intervencions públiques, com ara la conferència titulada Història de la mentida, pronunciada a la Universitat de Buenos Aires el 1995. El filòsof es pregunta per la possibilitat d’una història de la filosofia centrada en l’estudi de la mentida, des de Plató fins a Heidegger, i defensa la tesi d’Arendt que la política és l’hàbitat privilegiat de la mentida. Segons Derrida, la mentida es diferencia de l’error i la falsedat. La mentida té a veure amb l’acció de dir i amb el voler dir, és intencional, a diferència de l’error. D’aquesta manera, és possible dir una falsedat sense enganyar i mentir dient la veritat (quan es diu quelcom vertader sense pensar-ho o amb intenció de confondre). El filòsof francès observa també la relació entre la mentida i el llenguatge, les dificultats per dir la veritat que tenen a veure amb els equívocs, els trops i altres efectes retòrics. Per avançar en la comprensió del sentit profund de la mentida cal seguir Derrida en les seves reflexions sobre la historicitat del mentir.
El filòsof i activista anarquista nord-americà, Noam Chomsky, ha proporcionat nombroses proves i exemples de la mentida associada a la raó d’estat en la política exterior dels Estats Units, en relació amb la diplomàcia i la propaganda de guerra, i de com progressivament també s’ha anat aplicant a la política interna. Les seves aportacions són molt valuoses a l’hora d’entendre també la funció dels secrets d’estat i l’ocultació d’informació a la ciutadania, en el funcionament habitual de la política nord-americana. Per a Chomsky, l’aliança del poder amb els mitjans de comunicació és essencial en la construcció de les mentides polítiques contemporànies. La mentida dels estats tampoc s’entendria sense lligar-la al patriotisme i a la conservació territorial.
Els discursos i les accions
En les democràcies liberals, la mentida se sosté sobre dos pilars: els discursos i les accions. Els discursos s’articulen entorn de falses promeses, i les accions polítiques cerquen legitimitat a través de la desinformació, la falsificació dels fets i els relats construïts a posteriori. L’aposta dels partits polítics per la defensa dels interessos particulars dels electors atomitzats certifica la fi de la veritat política, oferint a cadascú allò que vol escoltar. La disputa política per la veritat ha deixat d’interessar l’electorat i s’està imposant la mentida com a destí inevitable i tendència natural. A la vegada que el fatalisme social va en augment i adopta l’aparença de malfiança i desorientació que condueix una ciutadania, mancada de referents i criteris de veritat, cap a la pèrdua de realitat. Aquest diagnòstic es completa amb un quadre general pessimista de submissió i obediència voluntàries, agreujat per l’autocensura de no dir allò que es pensa i de pensar allò que no es diu, a causa de les restriccions a la llibertat d’expressió i les lleis que conviden a mentir.
