Quan la memòria històrica sí que fa justícia

BarcelonaClaudia Victoria Poblete Hlaczik, que va néixer a Buenos Aires el 1978, només tenia vuit mesos quan els militars van segrestar-la juntament amb els pares. Ells van morir. Van ser uns dels milers de desapareguts de la dictadura argentina. Ella va ser lliurada a una família. Va ser una de les moltes nenes robades, a la qual també li va ser furtada la seva història. La va recuperar amb 21 anys, gràcies a la lluita de les mares i àvies de la Plaza de Mayo i a la política de memòria històrica i a la justícia argentines. Va ser aleshores quan va conèixer l’àvia i va descobrir la mentida.

“La gestió de la memòria històrica a l’Argentina, i el fet que es poguessin fer els judicis, ens permet mirar el futur d’una manera més sòlida”, va dir ahir Poblete al Teatre Nacional (TNC) durant la presentació de Claudia, la nova obra de teatre documental de La Conquesta del Pol Sud, en què ella mateixa explica la seva història. El seu cas va ser fonamental, perquè va ser el principi del final de la impunitat dels militars argentins i va provocar la derogació de les lleis d’amnistia, que exoneraven culpables sota el pretext de l’obediència deguda. “I els judicis segueixen”, recorda Poblete. “Tant de bo l’estat espanyol vagi traient el bloc de notes”, diu el director del TNC, Xavier Albertí, conscient de les diferències entre Espanya i l’Argentina pel que fa a la reparació de les víctimes de la dictadura.

Teatre documental

Claudia, que serà a la sala petita del TNC des d’avui i fins al 10 de desembre, és la segona part de la trilogia que va començar amb Nadia, on el director Carles Fernández Giua i l’escenògraf Eugenio Szwarcer reconstruïen la vida d’una noia afganesa que durant deu anys es va fer passar per noi per poder mantenir la família. També en aquell cas, qui explicava la història era la mateixa protagonista. “Creiem en establir una relació directa amb els espectadors, sense intermediaris. Es tracta d’acostar el públic a les fonts directes”, diu Fernández. Per això no tindria sentit construir Claudia com una ficció amb una actriu. “No hi hem pensat mai, en aquesta possibilitat. Seria trair el nostre treball d’oferir-la sense intermediaris”, precisa Fernández. És a dir, Claudia no es pot fer sense la Claudia, una enginyera de sistemes mare de dos fills que viu a Buenos Aires. Tanmateix, l’obra ha pogut fer via. Des que es va estrenar al Grec del 2016, en coproducció amb el CCCB i el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, Claudia va fer gira per Catalunya i Bèlgica, i ara arriba al TNC, on Albertí espera que repeteixi l’èxit que va tenir Nadia.

A l’escenari, la veu i la presència de la Claudia estan acompanyades d’una dramatúrgia “molt potent”, que inclou material visual que documenta l’experiència també poèticament. Interessat en temes d’història i identitat, Fernández va fer “un viatge de documentació” a l’Argentina, i quan va conèixer la Claudia va albirar la possibilitat de tirar endavant un projecte que a ella li ha servit per trobar la seva veu en el relat. “Poder explicar-ho i reviure-ho m’ha ajudat molt”, diu una dona que recorda que les àvies de la Plaza de Mayo encara busquen “400 nets”.

“El cas de la Claudia va permetre obrir casos anteriors i tornar a jutjar els militars. La sentència del cas de la Claudia va ser una obra d’art”, diu Szwarcer.